Des del moment en què Junts va decidir sortir del govern català, he preguntat en diverses ocasions si el PSC forçaria la caiguda de l’Executiu de Pere Aragonès o, simplement, deixaria que continués mesurant l’oxigen necessari. La resposta sempre ha estat la mateixa. No hi ha gens d’interès dels socialistes en fer caure el president d’Esquerra i forçar unes eleccions anticipades. A Salvador Illa li convé arribar a final de mandat i que els republicans es desgastin el màxim possible i a Aragonès també li convé, òbviament per altres raons, perquè qui ho té més fàcil per posar punt final a la legislatura és ell i, de moment, no ho ha fet. Confluència d’interessos, encara que sigui amb el mateix objectiu: tots dos partits volen guanyar i presidir la Generalitat i el que han fet i faran a partir d’ara és condicionar les decisions a aquesta finalitat.
En les darreres hores s’ha confirmat que Salvador Illa té el poder total al PSC, sense fissures ni opositors i serà el candidat als comicis autonòmics. No és cap sorpresa perquè si una cosa ha demostrat des que va deixar el ministeri de Sanitat és que sap complir fil per randa allò que li encarrega el secretari general del PSOE, Pedro Sánchez. L’encàrrec és: torna a situar el socialisme català allà on un dia va estar. Illa ha complert tots i cada un dels desitjos de Sánchez, fins i tot aquells que semblaven gairebé impossibles com tornar l’alcaldia de Barcelona al PSC o assolir una alta quota de poder local després de les municipals. El president del govern espanyol deu pensar que Illa s’ha guanyat la confiança i tot el que passa entre Ferraz i Poblenou és el que més o menys estava escrit.
No tan clares estaven les coses a Esquerra Republicana fins que aquesta setmana també s’ha conegut que Pere Aragonès serà el candidat del partit a les eleccions autonòmiques. Les bicefàlies mai són fàcils i la d’ERC no ho és. La llei d’amnistia va obrir la porta a la possibilitat que la inhabilitació d’Oriol Junqueras quedés anul·lada i es pogués presentar de nou a uns comicis. Si la idea va passar pel cap de l’exconseller d’Economia, aquesta ha quedat completament desarticulada. A més, hauria estat molt arriscat fer una aposta com aquesta amb un Pere Aragonès que se sent còmode en el càrrec i que no ha semblat mai disposat a cedir el relleu al president del partit. Al panorama s’hi ha d’afegir que la llei d’amnistia no serà ràpida -com ja sabien el PSOE, Junts i ERC el dia que la van pactar- i és molt probable que el febrer de l’any vinent encara no sigui vigent.
Aquest és el mateix problema que, si fa no fa, també tenen a Junts. O millor dit, Carles Puigdemont. Si la llei d’amnistia anés ràpida, l’expresident podria tornar a Catalunya i ser el candidat a la Generalitat. Però res fa pensar que en els 13 mesos vinents la mesura estigui aprovada sense cap possibilitat de ser tombada. Per tant, si Junqueras ho té difícil, Puigdemont també. La gran incògnita a JxCat, més enllà de quin perfil vol i pot per afrontar unes autonòmiques amb garanties, és si l’exalcalde de Girona estaria disposat a un cos a cos amb Illa i Aragonès amb, com a mínim, un 33% de possibilitats de fracassar. Junts també haurà de fer front a altres elements que no tenen tanta incidència en els seus contrincants més directes. Es tracta de la divisió de l’independentisme a causa de l’efecte Sílvia Orriols i la possible llista de l’ANC. En cas de presentar-se aquestes dues opcions, a qui més restarien seria a Puigdemont.
La meva hipòtesi és que l’expresident no té interès a encapçalar cap candidatura més enllà de l’europea i quan va pactar amb el PSOE la investidura de Pedro Sánchez ja sabia que això de l’amnistia hauria de recórrer un llarg camí abans no fos una realitat, si és que algun dia ho és. Té por a perdre i no té ganes de fer coses que ja ha fet. Puigdemont no vol ser candidat, ni tornar a presidir la Generalitat, ni ser alcalde de Girona. Puigdemont el que vol és tornar a casa seva, fer-ho més aviat o més tard i engegar nous projectes que l’omplin. La resta, li queda lluny i l’avorreix.
login
who are we?
contact us
qosheapp
Toi Staff
Gideon Levy
Belen Fernandez
Andrew Mitrovica
Mort Laitner
Rami G Khouri
Ali Fathollah-Nejad
Nikkei Editorial
visit website
