A l’obra Paremiologia catalana comparada d’en Sebastià Farnés i Badó (Columna Edicions, 1992) s’hi troba aquest refrany català. És sinònim seu «L’home de poc seny, molt abasta (o abesca) i poc estreny», segons se’ns diu, i l’equivalent d’ambdós en llengua castellana es «Quien mucho abarca poco aprieta». Totes aquestes frases fetes volen dir que una cosa destorba o atura l’altra i, si es refereixen a algú, que per dedicar-se a una cosa, n’abandona una altra de més important o convenient, en paraules de José Gargallo Gregori que es poden trobar a la web tot posant-hi El refranyer (consells), datat l’any 2008. Que llegir faci perdre l’escriptura és quelcom molt discutible. Ho és perquè aquí sí que l’ordre dels factors altera el resultat -com es pot llegir si no se sap escriure?- i perquè -l’Informe PISA dixit- escriure i llegir va en un únic pack, i a Catalunya amb el qualificatiu desastrós a l’esquena. Ara bé, si fem cas a Jordi Badia i Pujol que, en el seu Ras i curt ens assenyala deu dites mal dites, ens diu també aquella que he posat com a títol d’aquest article, substituint-la per «Qui tot ho vol, tot ho perd», aleshores puc dir que encertada ho és.

L’evidència es fa notòria quan la connectem amb l’Agència Catalana de l’Aigua i la situem en els deu anys perduts pel culpa del processionisme i la quasi non nata independència. I deixem fer una digressió: La independència com a meta política i els independentistes........

© Diari de Girona