Trobo a Google el següent: «L’expressió Paris vaut bien une messe (Paris bé val una missa), se li atribueix al rei Enric IV de França, el primer dels Borbons. L’hauria pronunciat per justificar la seva abjuració de la confessió calvinista i la seva conversió a la catòlica, condició sine qua non per poder asseure’s al tron de la Filla Primogènita de l’Església. Això mateix haurà pensat en Pedro Sánchez respecte de Carles Puigdemont, JxCat i tota la tropa que els acompanya fent de figurants de la festa de moros i cristians d’Alcoi però en versió carlinada, quan va decidir entrar a negociar ni més ni menys que una amnistia constitucionalment controvertida. (Quan ja tinc escrites aquestes paraules m’arriba un avís urgent emès pel Diari de Girona comunicant als seus subscriptors que hi ha hagut fumata blanca a «le chateau» de Waterloo). Per tant, tot sembla dir que una vegada presentada la proposició de llei al registre del Congrés dels Diputats, es farà pública la data d’investidura del madrileny, tancant-se així l’especulació sobre si anàvem a noves eleccions generals. No hi anirem almenys que tercers hi obliguin per no estar conformes amb l’acord assolit.

Que Espanya, en substitució de Madrid, bé val una missa, no en tinc cap dubte. De fet, crec que avui en val moltíssimes més, de misses, singularment perquè de la polarització política entre dos gran bàndols, amb un arbitratge dels dolents per part dels minoritaris gràcies a que el PP no ha sabut desprendre’s de la motxilla franquistoide, s’ha passat a l’odi i d’aquí a posar a l’Estat en clar escat i potencial mat. Abans, durant i després de les eleccions legislatives de 23 de juliol d’enguany, la «conllevancia» orteguiana ha estat un veritable caos. O, altrament, una subhasta indigna, pròpia de la «nova política», que en un mercat de Calaf ha convertit a la de sempre amb la col·laboració dels mitjans de comunicació, atès que, com bé diu el professor i senador Gabriel Colomé (UAB), «fixar l’agenda política, realitzar el treball polític d’oposició o de suport al govern s’ha convertit en un element normal de la vida periodística». Un error dels grans on la cantant Laura Pausini no hi té res a veure.

Així doncs han guanyat els grups mediàtics barcelonesos confrontats amb els (gairebé tots) madrilenys: tindrem amnistia. Em pregunto, però, si servirà per alguna cosa, més enllà de desmentit Puigdemont quan va dir que l’objectiu de JxCat era aturar l’Estat. Ara farà president a Sánchez, perdonant-li les vegades que va negar l’amnistia per a tots els embrutats pels fets (distints) de l’octubre de 2017, català naturalment, abans de trobar-se en què els independentistes d’aquesta formació política i d’ERC, tot perdent un munt de milers de vots, es fessin amb la clau per decidir entre el secretari general del PSOE o anar a noves eleccions generals. Ha estat això darrer el què els ha aconsellat entendre’s amb els socialistes? Podria ser-ho si tenim en compte que JxCat i ERC van de davallada electoral en davallada electoral sense aixecar el cap i que el CEO els prediu noves baixades. Tots aquells que van manifestar-se i van fer collarets que sortiren en el Guinness són els que els han abandonat una vegada vist i comprovat que els estafaran amb allò del llacet groc, l’estelada i la independència de Catalunya a la cantonada. Aquestes darreres setmanes, per no acceptar que de burro català varen fer, s’han entretingut a les xarxes posant a parir a JxCat i ERC per manca d’entesa. De quina entesa parlen? D’aquella que proclamava fa anys el lampista de casa fent-me un míting al menjador en favor de la unitat «dels catalans»? Home!, com pot haver-hi unitat entre formacions polítiques que competeixen electoralment? No s’arriba a entendre que entre competidors no n’hi ha mai, d’unitat? Mira que n’és de fàcil. Només s’ha de seguir el futbol.

Perquè, ara i aquí, el que està en joc és la supervivència de Catalunya com a nació. Sigui com a nació cultural o sigui com a nació política. Com es pot seguir dient que la llengua és la columna vertebral de la nació catalana, com ho havia estat en el passat, si a Barcelona es parlen més de 300 llengües distintes segons el darrer informe de Linguapax Internacional, òrgan consultiu de la Unesco? Entretinguts en l’independentisme impossible, no s’ha esmerçat cap esforç en l’estatutàriament anomenada «llengua pròpia» de tots els que vivim a Catalunya. Llengua pròpia o ja llengua impròpia atès que pels carrers s’escolta més l’àrab que no pas el català? Si li sumen que la cultura s’ha globalitzat i s’ha comercialitzat, que costums i tradicions s’ha vist suplantades per d’altres que de fora ens arriben i que la voluntat d’ésser ja no es porta (o s’activa en funció de moltes més coses més que no pas el sentit de pertinença al país), què ens queda dels requisits essencials perquè un conjunts d’homes i de dones –ara, vuit milions– conformin una nació? S’imposa la reflexió.

(Ara m’entra a la bústia de l’ordinador una nova nota del Diari de Girona annexant-me el text de l’acord entre JxCat i PSOE). El llegiré en un altre moment atès que no hi ha res més important que saber si en veritat avui som una nació, cultural o política, però una nació, o bé ho vàrem arribar a ser per esdevenir una desestructurada estructura que s’identifica solament en dos partits polítics més un tercer que va coix d’intel·lectualitat rigorosa, la CUP. El centre virtuós del catalanisme se’ns ha desplaçat sense quasi haver-nos assabentat i els seus principis s’han convertit en incerteses. En aquesta còmoda incomoditat el meu intel·lecte em diu prou per avui. Això no obstant, degut a un nos avís d’urgència d’aquest periòdic, en planto davant TV3 per escoltar Puigdemont. Fa un discurs rodó: Aquest ha estat un pacte entre un mentider i un entabanador. S’arranca de 1714 per deixar-ho tot per més endavant. Com sempre, vaja! El més fotut és que no seran pocs els que se’l tornaran a creure. Nació? I ara!, un país de petarrells i va que xuta, com ens recomana dir el lingüista Pol Capdet.

QOSHE - El pacte entre un mentider i un entabanador - Josep López De Lerma
menu_open
Columnists Actual . Favourites . Archive
We use cookies to provide some features and experiences in QOSHE

More information  .  Close
Aa Aa Aa
- A +

El pacte entre un mentider i un entabanador

12 4
11.11.2023

Trobo a Google el següent: «L’expressió Paris vaut bien une messe (Paris bé val una missa), se li atribueix al rei Enric IV de França, el primer dels Borbons. L’hauria pronunciat per justificar la seva abjuració de la confessió calvinista i la seva conversió a la catòlica, condició sine qua non per poder asseure’s al tron de la Filla Primogènita de l’Església. Això mateix haurà pensat en Pedro Sánchez respecte de Carles Puigdemont, JxCat i tota la tropa que els acompanya fent de figurants de la festa de moros i cristians d’Alcoi però en versió carlinada, quan va decidir entrar a negociar ni més ni menys que una amnistia constitucionalment controvertida. (Quan ja tinc escrites aquestes paraules m’arriba un avís urgent emès pel Diari de Girona comunicant als seus subscriptors que hi ha hagut fumata blanca a «le chateau» de Waterloo). Per tant, tot sembla dir que una vegada presentada la proposició de llei al registre del Congrés dels Diputats, es farà pública la data d’investidura del madrileny, tancant-se així l’especulació sobre si anàvem a noves eleccions generals. No hi anirem almenys que tercers hi obliguin per no estar conformes amb l’acord assolit.

Que Espanya, en substitució de Madrid, bé val una missa, no en tinc cap dubte. De fet, crec que avui en val moltíssimes més, de misses, singularment perquè de la polarització política entre dos gran bàndols, amb un arbitratge dels dolents per part dels minoritaris gràcies a que el PP no ha sabut desprendre’s de la motxilla franquistoide,........

© Diari de Girona


Get it on Google Play