Si disposéssim de l’historiador alemany Hagen Schulze, titular d’Història Moderna a la Universitat Lliure de Berlín i investigador infatigable, ho faríem molt millor, en ésser, endemés, autor d’Estado y Nación en Europa (Ed. Critica, 1997), l’obra per excel·lència mitjançant la qual s’analitza el sorgiment i desenvolupament de les nacions i dels estats en el nostre continent. Schulze, per si precisés de més credencials, pertany al grup d’historiadors convençuts de la necessitat de combinar la història de les idees amb la dels esdeveniments, analitzant conceptes, explicant els canvis econòmics, polítics i culturals, que els produeixen o els embolcallen, duent a terme unes suggerents síntesis interpretatives. Malauradament, ens va deixar l’any 2014. Resti aquí reconeixement a la seva obra al costat d’interès per la seva predicció: «com totes les formacions polítiques, la nació també desapareixerà un dia o perdrà el seu significat polític i humà per fer lloc a un altre estat de comunitat humana» (p. 88).
En el tauler nacional de Catalunya, vull dir, per tant, que a la Catalunya entesa com a nació, s’hi troben ara mateix les següents peces: una part de la mateixa no l’entén ni l’accepta així, sinó simplement com una part d’Espanya; la seva identitat, entesa com a la suma de components clàssics com ara territori, població i sentit de pertinença, es troba qüestionada, singularment aquest darrer factor; la pluriculturalitat està escombrant i posa en situació d’escac a la uniculturalitat tan pregonada no fa massa temps; la unicitat de la seva religió, la catòlica, entesa igualment com a ciment de compactació del poble, ja fa temps que no compta per a res donat que, per un costat, una mal interpretada i pitjor aplicada laïcitat ha empès als de casa -diguem-ho així- a abandonar el terreny propi que ràpidament ha estat ocupat per altres religions, principalment la musulmana, que, per si no fos poc, tenen una vessant política activa i activada d’ocupació o de recuperació territorial, però que aquí és forastera des de fa segles; la denominada llengua pròpia, el català, podrà ser l’oficial del país i la vehicular a l’escola, però no és la determinant -en el seu ús- al carrer, a la plaça, al pati del col·legi, de l’institut i de la universitat, tampoc a les botigues i a les grans superfícies comercials, i encara menys entre les elits econòmiques i culturals del país que sempre parlen en castellà, com tampoc no es valora en l’àmbit de l’economia privada o de la investigació, on preval el coneixement i el domini de l’anglès; i així un reguitzell de notes o característiques damunt les quals s’alçava una no sempre acabada per completa noció de la nació catalana com ara els costums i les tradicions que han estat substituïdes per les vingudes d’Amèrica del Nord. S’està desfent la idea de nació construïda per Jordi Pujol.
Ignoro què pensarà el lector de tot això exposat damunt la taula, però un servidor recorda al napolità Giambattista Vico i a l’alemany Johann Gottfried von Herder, així com el també germànic Johann Gottlieb Fichte, que fou qui va convertir el pensament nacional d’ambdós en un projecte polític nacionalista on els seus trets diferenciadors eren precisament la història, la llengua, la religió i el patriotisme i observa, pàl·lid, com de buit es troba el tauler nacional de Catalunya de tots aquests elements. Al seu costat, l’estupidesa de veure com una nació en estat quasi terminal és posada a redós d’una nació idealitzada que, segons alguns del seus líders polítics, vol assolir la independència sota l’argument únic de què tota nació té dret a autodeterminar-se i esdevenir una nació-estat. De quina nació ens parlen si en només cinquanta anys l’actual no s’assembla gens a la que hi hagué? Perquè, aleshores, es deixa de conrear el propi pedaç de terra i les seves virtuts i s’eleva el to dialèctic amb el que alguns en diuen país veí com si el gall es despertés una vegada feta la migdiada i no a trenc d’alba? I la definitiva: per què són tan poc llegits, tan poc viatjats, tan poc donats al pensament i al saber crític, aquesta mena de gent?
Si analitzem el llenguatge polític a l’ús, el que empren JxCat, ERC i la CUP, veurem i comprovarem que és el mateix de finals del segle XVII en la seva conceptualització de la nació. Estem al segle XXI i per a alguns sembla que el temps no hagi passat. Ni el temps ni les noves realitats. Es troben ancorats en el passat, són volgudament anacrònics i a més totalment incapaços de reelaborar la doctrina que donà lloc, al segle XIX camí del XX, als estats-nació que segueixen perdurant. La Unió Europea, que agrupa també Estats compostos, com ara Espanya i Alemanya, va necessitar delimitar aquests conceptes. Al document «El concepte de nació», aprovat per l’Assemblea Parlamentària del Consell d’Europa el 13 de desembre de 2005, s’identifica els grups de persones amb característiques històriques, culturals, lingüístiques o religioses, com a nacions culturals. De la «nació» així reconeguda desapareix qualsevol vincle amb la sobirania política. La sobirania es troba en un estadi superior, el d’Estat, però tampoc avui el mot sobirania té el mateix significat pràctic que tenia quan la Segona Guerra Mundial. Ha mutat i ha madurat. Els estats han volgut ser cua de lleó en comptes de cap de ratolí. Han lliurat sobirania a ens supraestatals (cas de l’OTAN o de la UE). Ah!, i els polítics que ho han fet possible han tingut mentalitat de post-estadista. Tornem a mirar el tauler nacional de Catalunya, el real i no pas l’imaginat, i preguntem-nos: I ara, què fem? Potser des del reconeixement de trobar-nos en una cruïlla veritablement històrica esdevindrem un gran país enmig de potències internacionals, però no pas així, ignorant la realitat i somiant amb la independència que avui ningú ja no té. I compte amb el qualificatiu de nacionalista, doncs ara és propietat de l’extrema dreta.
El tauler nacional de Catalunya
7
0
13.01.2024
Si disposéssim de l’historiador alemany Hagen Schulze, titular d’Història Moderna a la Universitat Lliure de Berlín i investigador infatigable, ho faríem molt millor, en ésser, endemés, autor d’Estado y Nación en Europa (Ed. Critica, 1997), l’obra per excel·lència mitjançant la qual s’analitza el sorgiment i desenvolupament de les nacions i dels estats en el nostre continent. Schulze, per si precisés de més credencials, pertany al grup d’historiadors convençuts de la necessitat de combinar la història de les idees amb la dels esdeveniments, analitzant conceptes, explicant els canvis econòmics, polítics i culturals, que els produeixen o els embolcallen, duent a terme unes suggerents síntesis interpretatives. Malauradament, ens va deixar l’any 2014. Resti aquí reconeixement a la seva obra al costat d’interès per la seva predicció: «com totes les formacions polítiques, la nació també desapareixerà un dia o perdrà el seu significat polític i humà per fer lloc a un altre estat de comunitat humana» (p. 88).
En el tauler nacional de Catalunya, vull dir, per tant, que a la Catalunya entesa com a nació, s’hi troben ara mateix les següents peces: una part de la mateixa no l’entén ni l’accepta així, sinó simplement com una part d’Espanya; la seva identitat, entesa com a la suma de components clàssics com ara territori, població i sentit de pertinença, es troba qüestionada, singularment aquest darrer factor; la pluriculturalitat està escombrant i posa en........
© Diari de Girona
visit website
login
who are we?
contact us
qosheapp
Toi Staff
Gideon Levy
Belen Fernandez
Andrew Mitrovica
Mort Laitner
Rami G Khouri
Ali Fathollah-Nejad
Nikkei Editorial
