Confesso que en els meus anys de batxillerat em varen cridar l’atenció tant les tragèdies de la Grècia clàssica com l’ús col·loquial indiscriminat del drama com a substitució de la mateixa, tot respecte del teatre. En el primer assumpte, la tragèdia era i segueix essent en síntesis la lluita tenaç de l’actor primer, anomenat heroi, en contra d’un destí predeterminat pel déus o l’èpica, el mite, que regna en l’escenari. Un determinisme que, segles després, donaria pas a una doctrina filosòfica segons la qual tot succés físic, inclosos el pensament i les accions humanes, té el seu detonant en la indestructible cadena causa-conseqüència, en virtut de la qual l’estat actual determina en algun sentit el futur. Com si el determinisme fos un arbre genealògic, espargit i aplicat a les ciències econòmiques, naturals, geogràfiques, ambientals, socials, comunicacionals i a la mateixa religió cristiana, singularment pels calvinistes. Amb tot i això, com deia al començament, el mot drama l’ha vingut a substituir a l’ús de la tragèdia en gairebé tot sense tenir en compte que, en origen, és una obra de teatre o de cinema en la qual prevalen accions i situacions tenses, passions conflictives, però també amb escenes divertides.

Doncs bé, després d’unes setmanes de calma tensa davant la predestinació d’investir de nou Pedro Sánchez com a president del Govern d’Espanya, la pujada de to dels mitjans de comunicació privats que es troben en l’espai sociològic de la dreta, així com dels mateixos actors polítics de pensament conservador, més els........

© Diari de Girona