El temps passa inexorablement, tot i que un servidor negui la seva existència des que va iniciar-se en la filosofia. No cal, avui, explica el per què; el temps passa, dic, i va creant paraules, inicialment neologismes, i enterrant d’altres que han caigut en el desús. Saber o no saber de lletra ja ni s’aprèn a les aules ni tampoc en el carrer. Alguns, però, ho recordem. Si ho tenim ancorat a la memòria és perquè tenim una edat avançada. Parodiant una de les Horacianes del pare Miquel Costa i Llobera, estampades a can Thomàs de Barcelona anant a cura de la Il·lustració Catalana, l’any 1906, «avi, àvia, no sabíeu de lletra / analfabets, es diu això de manera expeditiva / un mot que em fa un gran dany cada vegada que l’escolto / l’entenc desdenyosament injust / caldria matissar / hom no pot dir analfabet impunement». De qui no sabia ni escriure ni llegir se’n deia «no saber de lletra». Els meu avis materns no en sabien, no en tenien cap responsabilitat, i menys culpa per no saber de lletra; per contra, els meus avis paterns sí en sabien de lletra, i ell, l’avi, nascut a Toledo, era farmacèutic. Vaig néixer, doncs, al bell mig d’una contradicció, però gràcies a la mentalitat oberta i a l’esforç econòmic dels meus pares pertanyo als que sí saben de lletra. L’analfabetisme, sortosament, ha estat erradicat d’Espanya. He tingut la sort de participar-hi des del Congrés dels Diputats.
Això no obstant, el diari Ara no es mossegava la llengua aquest passat dimecres: «Els pitjors resultats de la història de Catalunya a l’informe PISA». L’Ara té acreditada la seva línia editorial: pertany a l’independentisme realista, el que sap que convertir Catalunya en un estat és altament complicat, i, aleshores, no té cap mena de complexe, com sí el té La Vanguardia, que, tot i informar de les qualificacions donades per PISA, passà la culpa a la pandèmia tot perdonat a l’Administració de la Generalitat de Catalunya, aleshores en mans d’ERC i de JxCat quan es va portar a terme les avaluacions de que registre l’esmentat informe. Com va deixar escrit l’Agustí Calvet, en Gaziel, els Godó sempre han estat amb el poder establert.
Què és l’informe PISA? Per les seves sigles en anglès, Programme for International Student Assessment (Programa Internacional per a l’avaluació d’estudiants), és un estudi portat a terme per la OCDE a nivell mundial que, basat en l’avaluació de formació d’alumnes de diferent països (més de vuitanta) que arriben al final de l’ensenyança obligatòria, té per objectiu de comprovar l’eficàcia dels sistemes educatius enfront de la vida i el món laboral i per objecte proporcionar dades comparables que possibilitin als països la millora de les seves polítiques d’ensenyament atès que no s’avalua a l’alumne, sinó al sistema en el que està fent el seu aprenentatge. Això no obstant, la indagació es basa en l’anàlisi del rendiment de l’estudiant de quinze anys a partir d’exàmens estandarditzats on les matemàtiques, la llengua i les ciències socials hi predominen. Cal destacar que Catalunya participa amb mostra pròpia des de l’any 2003 i que l’encarregat de passar les proves dissenyades per PISA és la Generalitat de Catalunya com a administració responsable de l’ensenyament.
Segons les informacions facilitades pel mateix Diari de Girona, els resultats obtinguts per Catalunya no han estat del gust del govern català. Quan la pèrdua del coneixement matemàtic dels alumnes catalans ha caigut 21 punts i a nivell espanyol només es troba per davant de Melilla tancant la cua; quan els alumnes catalans han retrocedit 22 punts en comprensió lectora; i quan en àmbits com la biologia, la tecnologia o les ciències de la Terra perd 12 punts, no és d’estranyar que El Periódico tituli els resultats amb un «Les aules catalanes obtenen unes notes catastròfiques» ni tampoc que els responsables del Govern carreguin contra tercers en no voler assumir la responsabilitat i la culpa, ambdues coses, que li correspon donat que l’estudi PISA no avalua als centres ni als alumnes, sinó els sistemes educatius. En el nostre cas, la Generalitat.
El primer en expulsar-se les puces que el picaven fou el secretari de Transformació Educativa, Ignasi García Plata, que va mantenir el tremp matant al missatger: «Hi ha una sobrerepresentació de l’alumnat immigrat». Traduït: l’obligada «inclusió», component bàsic dels discurs d’ERC i de les forces polítiques de signe «bonista» o «perdona vides» ha estat i segueix estant un fracàs absolut. L’esquerra no homologada internacionalment s’ha fet un embolic de mil dimonis per aparentar el que no és: ésser d’esquerres quan són les dretes a cadascuna de les comarques catalanes inclòs el Barcelonès. La segona en aparèixer fou la consellera del ram, Anna Simó, per carregar contra la «desinversió educativa» com si aquesta mare dels ous no fos responsabilitat seva. Hi ha gent que no sap ni qui és ni on es troba. Valguem Déu! I al final, entre retrets de «visió xenòfoba» respecte d’en García Plata i «crisis educativa» en relació a Simó, va saltar a l’escenari el president Pere Aragonès per desmentir als seus dos col·laboradors i posar una nota assenyada: «L’informe PISA és dolent (per a Catalunya), sense excuses». Abans de fer-ho, però, havia observat el panorama parlamentari, PP coincidint amb Comuns en el seu diagnòstic, JxCat exigint dimissions, el PSC callat (com sempre) atès que el resultats globals d’Espanya tampoc són per llençar coets i que la comunitat de Madrid, tot baixant, és la que puntua millor en la mitjana.
El periodista Jordi Cumplido, al digital e-Noticies, va dir encertadament que «davant l’existència d’un problema, no hi ha res de pitjor que un govern que improvisa. Això és el que està passant amb els resultats alarmants de l’últim informe PISA de nivell escolar a Catalunya», afegint-hi Irene Rigau, amb la serenor que donen els anys i la experiència, que «la sostenibilitat, el canvi climàtic, el feminisme... tot això està molt bé, però resulta que si ho hem d’anar traient d’hores de llengua i matemàtiques, no anem bé». Exacte!
No saben de lletra
7
0
09.12.2023
El temps passa inexorablement, tot i que un servidor negui la seva existència des que va iniciar-se en la filosofia. No cal, avui, explica el per què; el temps passa, dic, i va creant paraules, inicialment neologismes, i enterrant d’altres que han caigut en el desús. Saber o no saber de lletra ja ni s’aprèn a les aules ni tampoc en el carrer. Alguns, però, ho recordem. Si ho tenim ancorat a la memòria és perquè tenim una edat avançada. Parodiant una de les Horacianes del pare Miquel Costa i Llobera, estampades a can Thomàs de Barcelona anant a cura de la Il·lustració Catalana, l’any 1906, «avi, àvia, no sabíeu de lletra / analfabets, es diu això de manera expeditiva / un mot que em fa un gran dany cada vegada que l’escolto / l’entenc desdenyosament injust / caldria matissar / hom no pot dir analfabet impunement». De qui no sabia ni escriure ni llegir se’n deia «no saber de lletra». Els meu avis materns no en sabien, no en tenien cap responsabilitat, i menys culpa per no saber de lletra; per contra, els meus avis paterns sí en sabien de lletra, i ell, l’avi, nascut a Toledo, era farmacèutic. Vaig néixer, doncs, al bell mig d’una contradicció, però gràcies a la mentalitat oberta i a l’esforç econòmic dels meus pares pertanyo als que sí saben de lletra. L’analfabetisme, sortosament, ha estat erradicat d’Espanya. He tingut la sort de participar-hi des del Congrés dels Diputats.
Això no obstant, el diari Ara no es mossegava la llengua aquest passat dimecres: «Els pitjors resultats de la història de........
© Diari de Girona
visit website
login
who are we?
contact us
qosheapp
Toi Staff
Gideon Levy
Belen Fernandez
Andrew Mitrovica
Mort Laitner
Rami G Khouri
Ali Fathollah-Nejad
Nikkei Editorial
