La homilètica es una branca de la teologia pastoral, que s’encarrega de l’estudi del sermó, discurs religiós o homilia dominical. Tracta de manera principal sobre la composició, regles de elaboració, continguts, estils i correcció en la predicació. Una homilia ha de girar entorn de l’anunci profètic de la paraula de Déu i hauria de servir de convenciment coratjós per qui l’escolta. Si qualsevol empresa o grup social pogués parlar cada setmana als seus associats d’arreu del món per indicar-los com anar endavant amb els seus objectius, seria la capdavantera del planeta. Les Esglésies que dirigeixen els 2.000 milions de cristians al món això no ho han entès mai. I, en l’homilia dominical (que no s’ha d’ometre mai segons el Vaticà II) parlen a milions dels seus fidels! Si plegats seguíssim setmanalment fets i paraules de Jesús... el món canviaria com un mitjó. El que passa és que hem convertit la lectura en una rutina. Encara que, en acabat, diguem «Paraula de Déu», ni les lectures ni l’homilia que les segueix, no en són, de Paraula de Déu; resulten eixarreïdes. I els fidels hem d’aguantar unes homilies que fan pena! La Paraula de Déu no es pot improvisar a la Missa d’onze o de les vuit del vespre. La Paraula de Déu, per ser profètica, requereix preparació. Verbum Dei non est alligatum (2Tm 2,9). El papa Francesc, fa just un any, el gener de l’any passat, es queixà de com es feien les homilies tot dient que «en general eren un desastre». I demanà que no fossin cap conferència i que no duressin més de 8 o 10 minuts.
Quan era petit, pujaven a la trona capellans que convertien l’homilia en una denúncia de films que no es podien veure, de balls que no s’havien de ballar i de la indecència de vestits o banyadors. No feien cap homilia: l’Evangeli no parla enlloc de biquinis. Sortosament les homilies que eren normatives de moral sexual així com les apocalíptiques amb l’objectiu de fer por han passat a la història, però no han millorat gaire. Un capellà, que era canonge amb fama de savi, pujava a la trona a l’hora de la prèdica i explicava els concilis ecumènics. No feia cap homilia! A inicis d’any vaig assistir a una homilia en què el sacerdot exhortà tothom a canviar perquè començava un any (civil, ni tan sols litúrgic), sense ni una referència las textos llegits. Poc després vaig haver d’escoltar-ne una altra (l’Evangeli llegit no era fàcil d’explicar!) i el capellà fugí d’estudi citant altres perícopes evangèliques que no venien a tomb. Cap d’ells feia cap homilia.
Se sol definir l’homilia (com una plàtica, raonament, sermó o breu discurs que pretén exposar, explicar o argumentar al poble fidel alguna matèria pertanyent a la religió. El papa Joan Pau II, després de recordar que el Concili Vaticà II, a la Constitució Sacrosantum Concilium sobre la Sagrada Litúrgia (1963), va permetre llegir les lectures bíbliques durant l’Eucaristia en llengua vernacle perquè tothom les pogués entendre, tot recomanant encaridament l’homilia, la volgué definir. I ho va fer com una part de la mateixa litúrgia «destinada a il·lustrar la Paraula de Déu i actualitzar-la per la vida cristina» (Carta Apostòlica de Joan Pau II del 7-X-2004 Mane nobiscum Domine, núm.13). Les paraules estaven mil·limetrades: il·lustrar la Paraula i actualitzar-la. A més, el papa considerava que, 40 anys després del Concili, en l’Any de l’Eucaristia, era «una bona ocasió perquè les comunitats cristianes fessin una revisió sobre aquest punt». El papa -i ara Francesc hi torna- s’adonava que les homilies no es feien com s’havien de fer. I seguia: «No n’hi ha prou que els fragments bíblics es proclamin en una llengua coneguda, si la proclamació no es fa amb tota cura, prèvia preparació, escolta devota i silenci meditatiu, tan necessàries a fi que la Paraula de Déu toqui la vida i la il·lumini».
No es pot dir més ben dit perquè l’homilia esdevingui profètica. Però, la veritat és que els fidels ens trobem sovint amb improvisacions o preparacions mal fetes, que no van ni a l’arrel del text bíblic (i per això cal un estudi atent i crític de l’Escriptura) ni a la seva aplicació a les circumstàncies de cada moment. I la cosa sol començar amb l’anunci públic de la Paraula. El lector ha d’entendre el que ha de proclamar. I ha d’assajar com impostar la veu davant el micròfon a partir d’una regle d’or: «Anunciar o proclamar no és llegir».
Quan era adolescent vaig assistir a un sopar, després d’una jornada plaent, amb el Dr. Narcís Jubany, acabat de consagrar bisbe de Girona. L’ambient era distès i propici per parlar i el tema fou el de les homilies. Ens explicà que uns sacerdots joves li havien denunciat que no es feien com calia i li havien proposat constituir una comissió de preveres que assistís a les homilies dels seus col·legues darrera de tot de l’església i, si s’allargaven massa o no es referia als textos llegits, li mostressin una targeta taronja o vermella, si el foraviament era greu. Vam riure, però el bisbe no s’ho prenia pas faceciosament. Acabà demanant a aquells sacerdots de fer una prova -de moment, sense mostrar cap targeta- en deu celebracions eucarístiques, en parròquies de comarques i de la Costa Brava, i que li anessin a explicar el resultat. Fou aquest: tres taronges, dues vermelles i una doble vermella per haver dit heretgies durant l’homilia. Total: quatre d’aprofitables. Un 60% dels seus sacerdots no feien l’homilia com calia. L’estratègia de les targetes no es va dur a terme, però tota mena de Consells -pastorals i presbiterals- i els 13 arxiprestats de la diòcesi es van posar a treballar com millorar les homilies.
Prova del cotó fluix. Quan no afrontes a fons els textos llegits, sobretot l’Evangeli, i en cites d’altres de més confortables, no fas cap homilia. Una homilia demana sortir del propi confort i afrontar cara a cara la Paraula de Salvació per fer-ne profecia. Per a tu mateix i per als que t’escolten.
De la «desastrosa» homilètica segons el Papa
4
0
22.01.2024
La homilètica es una branca de la teologia pastoral, que s’encarrega de l’estudi del sermó, discurs religiós o homilia dominical. Tracta de manera principal sobre la composició, regles de elaboració, continguts, estils i correcció en la predicació. Una homilia ha de girar entorn de l’anunci profètic de la paraula de Déu i hauria de servir de convenciment coratjós per qui l’escolta. Si qualsevol empresa o grup social pogués parlar cada setmana als seus associats d’arreu del món per indicar-los com anar endavant amb els seus objectius, seria la capdavantera del planeta. Les Esglésies que dirigeixen els 2.000 milions de cristians al món això no ho han entès mai. I, en l’homilia dominical (que no s’ha d’ometre mai segons el Vaticà II) parlen a milions dels seus fidels! Si plegats seguíssim setmanalment fets i paraules de Jesús... el món canviaria com un mitjó. El que passa és que hem convertit la lectura en una rutina. Encara que, en acabat, diguem «Paraula de Déu», ni les lectures ni l’homilia que les segueix, no en són, de Paraula de Déu; resulten eixarreïdes. I els fidels hem d’aguantar unes homilies que fan pena! La Paraula de Déu no es pot improvisar a la Missa d’onze o de les vuit del vespre. La Paraula de Déu, per ser profètica, requereix preparació. Verbum Dei non est alligatum (2Tm 2,9). El papa Francesc, fa just un any, el gener de l’any passat, es queixà de com es feien les homilies tot dient que «en general eren un desastre». I demanà que no........
© Diari de Girona
visit website
login
who are we?
contact us
qosheapp
Toi Staff
Gideon Levy
Belen Fernandez
Andrew Mitrovica
Mort Laitner
Nikkei Editorial
Rami G Khouri
Ali Fathollah-Nejad
