Continuo amb el decàleg de mantres que es repeteixen com si fossin veritats baixades del cel quan són del tot infundades.
6) El dret a l’autodeterminació no cap en la Constitució. La Constitució, específicament no en parla, però deixa escletxes obertes per fer referèndums en les comunitats autònomes (art. 92, 149.32 a i 152.2). De fet, per aprovar els Estatuts renovats, se’n van fer molts. Quan en un matrimoni hi ha disputes i conflictes, els mediadors professionals aconsellen parlar-ho i separar-se a les bones. Volen els catalans separar-se d’Espanya? Només als antidemòcrates fa por donar la veu a la ciutadania. Tan malament ha tractat Espanya a Catalunya que té por que li demani una separació amistosa? Tard o d’hora caldrà fer un referèndum com a Escòcia per saber-ho d’una vegada.
És curiós que la vella guàrdia del PSOE tingui tan poca memòria. Quan Felipe González, Alfonso Guerra i companyia, amb el suport de Willy Brandt, es van desfer de la vella guàrdia socialista de Rodolfo Llopis al Congrés de Suresnes (11/13-X-1974), van donar a conèixer una Resolució Política amb les línies mestres de la seva política futura. Les resolucions les controlava Guerra amb el seu ribot. Ell les avalava i verificava. Copio el punt 11è d’aquesta Resolució: «Reconeixement ple del dret d’autodeterminació de totes les nacionalitats ibèriques». Encara no fa cinquanta d’anys, d’això. Qui l’ha vist i qui el veu!
7) El PP d’Aznar enganyà els espanyols l’11-III-04, mentre el PSOE de Felipe González no ha enganyat mai els espanyols. El PSOE, al poder des del 1982, es presentà als ciutadans amb un lema: «OTAN, de entrada NO». Quan González va adonar-se que es quedaria a les escapces dels avenços informàtics i armamentístics d’Occident (especialment dels EUA), s’adonà que l’havia espifiada. Aleshores va muntar un referèndum el 1986 amb el lema «Vota SÍ en interés de España!». I hi esmerçà molts diners. Va fer enganxar arreu 2.125.000 cartells i alçà 1.325 tanques publicitàries. Els pacifistes se li van girar d’esquena i va tenir por de perdre el referèndum. Aleshores hi afegí tres clàusules per buscar el «Sí» sota les pedres: 1. La participació d’Espanya a l’Aliança Atlàntica no inclouria mai la seva incorporació a l’estructura militar integrada; 2. Es mantindrà la prohibició d’instal·lar, emmagatzemar o introduir armes nuclears en territori espanyol; 3. Es procedirà a la reducció progressiva de la presència dels EUA a Espanya. Guanyà el referèndum, però no va complir cap ni una de les clàusules.
8) Els jutges de les altes instàncies espanyoles tenen molt prestigi a Europa. No és cert. De fet, el Tribunal Europeu de Drets Humans (TEDH) ha tocat el crostó a Espanya moltes vegades. N’esmentaré dues de recents i conegudes: primera, la sentència 15.03.2011 considerà desproporcionada la sanció penal de privació de llibertat imposada a Arnaldo Otegi per haver qualificat el rei d’Espanya com a «cap dels torturadors», atorgant preferència al dret a la llibertat d’expressió davant del dret a l’honor; segona, també considerà «injustificada la dissolució amb ús de la força d’una manifestació espontània i pacífica, que no representava cap amenaça greu per a l’ordre públic», en la sentència Laguna Guzmán (6 octubre 2020, par. 54). Tothom sap que el jutge Llarena no va aconseguir l’extradició de Puigdemont ni d’Alemanya ni d’Itàlia. I encara està per veure què dictarà el TEDH després de rebre a tràmit els recursos dels nou ex-presos polítics contra la sentència del Procés el setembre del 2023. De moment, l’Estat ha de respondre abans del 12-I-2024 les sis preguntes que li va fer: 1. El TS va aplicar de forma imprevisible i expansiva la sedició i la malversació? 2. Han estat condemnats per l’exercici dels drets de llibertat d’associació i expressió? 3. Hi ha hagut una vulneració del dret a la llibertat dels recurrents? 4. S’ha produït una vulneració del dret a la defensa o una condemna sense estar basada en proves? 5. La condemna dels recurrents incompleix les eleccions lliures? 6. Els recurrents han vist limitats els seus drets per qüestions no previstes a la llei?
9) La instrucció de Llarena als líders independentistes va ser impecable. No és cert. Llarena va buscar la inhabilitació automàtica dels processats, per la qual cosa els va haver de mantenir en presó preventiva aplicant-los el delicte de rebel·lió (Codi Penal, art. 472) quan van ser condemnats només per sedició (CP, art. 544). Pitjor. Els volgué aplicar l’art. 384 bis de la Llei d’Enjudiciament Criminal (LECrim), que iguala els individus terroristes amb els rebels, tot i que el 1987 el TC interpretà el concepte de «rebel» equiparant-lo amb qui fa ús d’armes de guerra o explosius: «Firme un auto de procesamiento y decretada la prisión provisional por delito cometido por persona integrada o relacionada con bandas armadas o individuos terroristas o rebeldes, el procesado que estuviere ostentando función o cargo público quedará automáticamente suspendido en el ejercicio del mismo mientras dure la situación de prisión». Res d’estrany que el 5-VI-18 la justícia belga acceptés la demanda civil contra Llarena presentada pels consellers a l’exili. L’Estat pressupostà la defensa del jutge en 544.982 euros de l’erari espanyol.
10) El judici als presos polítics fou irreprotxable i la sentència, justa. Molts experts van trobar la sentència exagerada. Ara, el judici, que vaig seguir cada dia (des del 12-II al 12-VI-2019) va tenir molts ensopecs. Un simple exemple. Posats al dia 29-V-2019, Marchena tenia tres pedres a la sabata: Junqueras, electe a l’Eurocambra; Forn, elegit regidor; Sànchez, cap de JxCat, volia permís per assistir a les consultes prèvies del rei per formar govern. A l’hora de dinar s’assabentà de la quarta: Ben Emmerson, advocat, especialista en drets humans, havia convocat una conferència de premsa a la Law Society de Londres. Avançà que, segons el veredicte del Grup de Treball de Detencions Arbitràries de l’ONU sobre els presos polítics catalans, tots els actes relacionats amb el procés català formaven part dels drets fonamentals, civils i públics i s’havien fet sense implicar violència de cap mena, des del dret legítim de la llibertat de pensament, opinió i expressió; així les coses, calia deixar-los en llibertat, oferir-los una indemnització per la detenció il·legal i suspendre els càrrecs que pesaven sobre ells i sobre els exiliats. Marchena no en va fer ni cas. A Europa, li pot costar car?
Enganys polítics (i II)
6
0
27.11.2023
Continuo amb el decàleg de mantres que es repeteixen com si fossin veritats baixades del cel quan són del tot infundades.
6) El dret a l’autodeterminació no cap en la Constitució. La Constitució, específicament no en parla, però deixa escletxes obertes per fer referèndums en les comunitats autònomes (art. 92, 149.32 a i 152.2). De fet, per aprovar els Estatuts renovats, se’n van fer molts. Quan en un matrimoni hi ha disputes i conflictes, els mediadors professionals aconsellen parlar-ho i separar-se a les bones. Volen els catalans separar-se d’Espanya? Només als antidemòcrates fa por donar la veu a la ciutadania. Tan malament ha tractat Espanya a Catalunya que té por que li demani una separació amistosa? Tard o d’hora caldrà fer un referèndum com a Escòcia per saber-ho d’una vegada.
És curiós que la vella guàrdia del PSOE tingui tan poca memòria. Quan Felipe González, Alfonso Guerra i companyia, amb el suport de Willy Brandt, es van desfer de la vella guàrdia socialista de Rodolfo Llopis al Congrés de Suresnes (11/13-X-1974), van donar a conèixer una Resolució Política amb les línies mestres de la seva política futura. Les resolucions les controlava Guerra amb el seu ribot. Ell les avalava i verificava. Copio el punt 11è d’aquesta Resolució: «Reconeixement ple del dret d’autodeterminació de totes les nacionalitats ibèriques». Encara no fa cinquanta d’anys, d’això. Qui l’ha vist i qui el veu!
7) El PP d’Aznar enganyà els espanyols l’11-III-04, mentre el PSOE de Felipe González no ha enganyat mai els espanyols. El PSOE, al poder des del 1982, es presentà als ciutadans amb un........
© Diari de Girona
visit website
login
who are we?
contact us
qosheapp
Toi Staff
Gideon Levy
Belen Fernandez
Andrew Mitrovica
Mort Laitner
Nikkei Editorial
Rami G Khouri
Ali Fathollah-Nejad
