«Dins nostre sempre enyorarem aquells costums que ens van acompanyar al principi de la nostra existència» Vicente Fernández-Merino

Allò que agrada més del món a la meva àvia Montse és la sopa, l’escudella, l’arròs, el pa amb tomata i la xocolata desfeta. Tot allò que li feien de petita. Jo no me n’atiparia pas de menjar el seu arròs a la cassola o a la paiella, de mar i muntanya o l’arròs negre, tota una altra història; els canelons, panellets i brunyols per les dates assenyalades. L’àvia diu que va aprendre a cuinar amb la seu mare i la seua àvia, amb totes dugues. Hi ha una manera de fer, una mena de gràcia, que és encomanadissa. La cuina de la meva àvia es deu assemblar a la de la seva mare, com la de la meva mare és calcada a la de l’àvia.

El dia que no hi siguin sé que em posaré a cuinar com una beneita per perseguir aquesta olor: la flaire de la infantesa. La que, quan se’n va, estimem sense fissures. Com ara estimo Girona, on va néixer l’avi. Des que es va morir, cada dia sento més meva aquesta ciutat. La pàtria paterna és un tros de terra, un riu, un carrer. Em fa l’efecte que els paisatges s’hereten dels pares. La pàtria materna és la que alimenta, la que fa créixer. També és el lèxic familiar. O això era abans: quan els homes eren els únics que posseïen i les dones quedaven relegades als fogons. L’escriptor hongarès Sándor Márai té aquesta frase: «La meva pàtria és la meva llengua i la cuina de la meva mare». La matisaria. Potser diria que la meva pàtria és el menjar però també el parlar de la meva mare.

L’estandardització de la llengua s’ha endut massa paraules. Tenim una llengua esquelètica, desnerida, esprimatxada: fa llàstima d’escoltar. Les paraules de l’àmbit familiar són de més bon resistir. A mi m’agraden aquestes paraules, les de la meva mare i les de la meva àvia, les que s’han d’escriure en cursiva, les que no surten al diccionari perquè hi ha qui diu que són incorrectes. Sé dir síndria, sípia, samfaina, tomàquet i eriçó de mar però és com si m’escapés una mentida de la boca. Per mi és xíndria, sèpia, xamfaina, tomata, uriços. Només vull que em parlin de graielles, d’aiga i d’ai i julivert; d’amanit, trumfes i vianda; d’espàrgols, escarxofes i aubergínies.

El menjar casolà, allò de cuinar pels altres, ha deixat de tenir importància. Com totes les coses que es consideren inútils, que volen un temps i una mica de generositat, que no representen un guany immediat. Ho deia Josep Pla al llibre El que hem menjat: «A tot arreu, la cuina ha baixat. És inqüestionable. En definitiva, tot s’ha industrialitzat. La cuina com a art de lentitud, de paciència, de moderació, de calma, ha passat avall. Jo voldria saber si es pot fer alguna cosa en el món, si no és a base de l’observació i de la calma. (...) Vagin entrant, si volen, en la cuina revolucionària i cada dia menjaran més malament.»

Aquest llibre es va publicar el 1972. Les coses, per sort, han canviat una mica. Ara sembla que allò revolucionari sigui tornar a l’ahir, a la cuina de les àvies. La novetat de fa cinquanta anys també ha passat de moda. Em ve un lloc al cap: Can Míliu de Sant Joan de Mollet. En Carlos i en Míliu Vilert, que despatxen a la botiga, a la una en punt tanquen la paradeta i es posen el davantal per servir els plats que fa la seva cunyada, Rosa Piferrer. A Can Míliu hi ha dues condicions: reservar taula sens falta i ser puntualíssim. A la una s’ha de ser al pas de la porta. La Rosa fa el mateix tot l’any: els dimecres, escudella amb carn d’olla, i els dijous, arròs amb un tai de carn. Els dilluns, dimarts i divendres fa cigrons amb bacallà, estofat de llenties, peus de porc, vedella amb bolets, pollastre amb escamarlans, peix fresc o macarrons. De postres: flam, recuits, crema catalana o galetes. Una cuina sense invents i que mai és igual. Una cuina que ara en podríem dir revolucionària perquè és múrria com ella sola i no li agraden els canvis.

Quan coneixem una persona -un amor o un amic, algú que ens importa- necessitem que ens entenguin, que sàpiguen d’on venim, que coneguin el nostre menjar. Sobretot si vivim fora, si som estrangers en algun país. Més encara, potser, si ets una persona refugiada: quan el retorn no és una opció. Recordo el gran ritual al voltant de la taula d’una colla de persones de Bangladesh que vivien al sud d’Itàlia, en un poblet perdut de Calàbria. Feien torns per cuinar però dia sí dia també el plat era aquest, el que acostumaven a menjar al seu país: arròs amb tomata i espècies, amb pollastre o vedella. En un moment que les seves vides s’havien convertit en un temps mort, a l’espera (o no) dels papers, aquesta era la seva il·lusió: cuinar pels seus companys i menjar plegats. Potser l’única estona que pensaven que no eren tan lluny de casa seva.

Hi ha qui defuig del Nadal. Hi ha qui hi passa de puntetes, en una espècie de ni fu ni fa. Molts, però, encara se l’esperen. Com se l’esperaven els presos dels camps de concentració del nazisme. Així ho descriu el psiquiatra Viktor E. Frankl, supervivent dels camps i autor de L’home a la recerca de sentit: «La setmana entre el Nadal de 1944 i el cap d’any de 1945, al nostre camp es va registrar un índex de mortalitat fins aleshores inèdit. Tampoc era atribuïble a un empitjorament de les condicions de treball o de l’alimentació, ni a un canvi de temps o a l’aparició de noves epidèmies; la causa d’aquella gran mortalitat més aviat es devia únicament al fet que la majoria de presos s’havien lliurat a l’esperança habitualment ingènua de tornar a ser a casa per Nadal». Els mantenia vius la idea de reunir-se amb les persones estimades durant aquests dies. Quan es van adonar que el retrobament seria impossible, no va fer falta que els matessin de fam ni de fred ni amb tota aquella crueltat inimaginable fins aleshores: senzillament van caure en l’abandó, van decidir anar-se’n, es van entregar a la mort.

QOSHE - Quan la pàtria és la cuina de la mare - Mar Camps I Mora
menu_open
Columnists Actual . Favourites . Archive
We use cookies to provide some features and experiences in QOSHE

More information  .  Close
Aa Aa Aa
- A +

Quan la pàtria és la cuina de la mare

4 0
24.12.2023

«Dins nostre sempre enyorarem aquells costums que ens van acompanyar al principi de la nostra existència» Vicente Fernández-Merino

Allò que agrada més del món a la meva àvia Montse és la sopa, l’escudella, l’arròs, el pa amb tomata i la xocolata desfeta. Tot allò que li feien de petita. Jo no me n’atiparia pas de menjar el seu arròs a la cassola o a la paiella, de mar i muntanya o l’arròs negre, tota una altra història; els canelons, panellets i brunyols per les dates assenyalades. L’àvia diu que va aprendre a cuinar amb la seu mare i la seua àvia, amb totes dugues. Hi ha una manera de fer, una mena de gràcia, que és encomanadissa. La cuina de la meva àvia es deu assemblar a la de la seva mare, com la de la meva mare és calcada a la de l’àvia.

El dia que no hi siguin sé que em posaré a cuinar com una beneita per perseguir aquesta olor: la flaire de la infantesa. La que, quan se’n va, estimem sense fissures. Com ara estimo Girona, on va néixer l’avi. Des que es va morir, cada dia sento més meva aquesta ciutat. La pàtria paterna és un tros de terra, un riu, un carrer. Em fa l’efecte que els paisatges s’hereten dels pares. La pàtria materna és la que alimenta, la que fa créixer. També és el lèxic familiar. O això era abans: quan els homes eren els únics que posseïen i les dones quedaven relegades als fogons. L’escriptor hongarès Sándor Márai té aquesta frase: «La meva pàtria és la meva llengua i la cuina de la meva mare». La........

© Diari de Girona


Get it on Google Play