«Dins nostre sempre enyorarem aquells costums que ens van acompanyar al principi de la nostra existència» Vicente Fernández-Merino

Allò que agrada més del món a la meva àvia Montse és la sopa, l’escudella, l’arròs, el pa amb tomata i la xocolata desfeta. Tot allò que li feien de petita. Jo no me n’atiparia pas de menjar el seu arròs a la cassola o a la paiella, de mar i muntanya o l’arròs negre, tota una altra història; els canelons, panellets i brunyols per les dates assenyalades. L’àvia diu que va aprendre a cuinar amb la seu mare i la seua àvia, amb totes dugues. Hi ha una manera de fer, una mena de gràcia, que és encomanadissa. La cuina de la meva àvia es deu assemblar a la de la seva mare, com la de la meva mare és calcada a la de l’àvia.

El dia que no hi siguin sé que em posaré a cuinar com una beneita per perseguir aquesta olor: la flaire de la infantesa. La que, quan se’n va, estimem sense fissures. Com ara estimo Girona, on va néixer l’avi. Des que es va morir, cada dia sento més meva aquesta ciutat. La pàtria paterna és un tros de terra, un riu, un carrer. Em fa l’efecte que els paisatges s’hereten dels pares. La pàtria materna és la que alimenta, la que fa créixer. També és el lèxic familiar. O això era abans: quan els homes eren els únics que posseïen i les dones quedaven relegades als fogons. L’escriptor hongarès Sándor Márai té aquesta frase: «La meva pàtria és la meva llengua i la cuina de la meva mare». La........

© Diari de Girona