Múrcia. Un diumenge al migdia del mes novembre del 2007. L’Akasavayu Girona acabava de perdre contra els locals en un mal partit de l’equip que llavors entrenava Pedro Martínez (78-67). Les cares eren llargues. No s’havia jugat bé, els problemes econòmics del club començaven a treure el cap rere la cantonada d’una temporada que acabaria amb la desaparició del club; i Marc Gasol, el millor aquell dia amb 21 punts, 14 rebots i 37 de valoració, s’havia passat el partit rebent hòsties com mai. Thomas, Triguero, Kammerichs, Diego Fajardo... Els homes grans del Múrcia havien intentat frenar-lo com fos. Era un d’aquells dies on després del partit els professionals es posen els auriculars i s’escapen ràpid cap a dalt del bus. Marc Gasol no ho va fer. Va ser l’últim a pujar-hi. A fora del pavelló hi havia molts aficionats del Múrcia, bastants nens i no pocs adults. Tots volien un autògraf de Marc Gasol. I ell no va deixar que cap marxés sense la seva firma o la seva foto. Segurament no estava de bon humor, segur que encara li feien mal alguna de les esterrecades de Diego Fajardo. Però ell sentia que havia de fer allò. Que no tocava dir «no» a aquells nens. Com, set anys més tard, i encara amb carrera per davant a l’NBA, Marc Gasol va sentir que era el moment d’obrir la seva escola de bàsquet a Girona. Gasol no tenia cap obligació de firmar aquells autògrafs a Múrcia, ni d’obrir una escola de bàsquet, ni de convertir-la després en un club professional assumint personalment la immensa majoria de les despeses, ni de posar el seu cos al límit per ajudar l’equip des de la pista. Ho ha fet, simplement, perquè en cadascun d’aquests moments ha sentit que allò és el que havia de fer.

Marc Gasol va guanyar molts diners en la seva carrera professionals als Estats Units. I tenia tot el dret del món a invertir-los, o gastar-los, amb el que volgués. Però el que l’ara president del Bàsquet Girona ha fet per la ciutat on, per aquelles giragonses de l’esport, va anar a parar l’any 2006, no té preu. I no ho ha fet per rebre cap reconeixement, ni perquè posin el seu nom al pavelló. Ho ha fet perquè sentia que ho havia de fer. Igual com sent que ha de col·laborar amb Open Arms. O com aquell novembre del 2007 sentia que havia de firmar aquells autògrafs a Múrcia.