Li dic a la meva dona que vull fer un dia sense mòbil i em mira amb mala cara. Ella necessita que jo estigui connectat. Ho entenc, tenim un fill petit en comú i necessitem coordinar treballs, estudis i un llarg etcètera. Així que el portaré al damunt, però només contestaré a la meva dona.
Després em dic que hauria de contestar, també, si truquen del col·legi del meu fill. Té només sis anys i no em perdonaria que li passés alguna cosa i no estigués localitzable. No se sap mai.
Com que em moc entre Göteborg i Catalunya, tinc dos telèfons en un. Això va ser una sorpresa per a mi l’any passat: dos números en un sol mòbil. Fins un temps enrere sempre anava amb dos telèfons a tot arreu. O portava el del país en el qual em trobava. El que tot estigui en un sol mòbil multiplica les possibilitats de trobar-me.
El meu editor em truca poques vegades però, quan ho fa, ja que li lliuro els meus escrits de manera periòdica, es tracta d’una cosa important. És feina, així que tampoc puc ignorar la seva trucada. Hi ha escriptors i periodistes que deixen a l’editor penjat. Jo prefereixo estar al peu del canó. És una responsabilitat compartida.
De fet, pensant-ho bé, la gent ja no et truca. Ni tan sols la meva mare ho fa, sinó que m’envia whatsapps. Avui és una cosa considerada massa invasiva, amb la quantitat de mitjans a l’abast. Si és una cosa poc important, un missatge, un correu. Per això que algú truqui ha de ser important.
Amb quin gust perdria de vegades el telèfon, em dic enyorant certa utòpica llibertat. Quan era petit caminava set carrers fins al bar on venien cospells. Amb ells provava sort de trobar el meu amic, dels pocs que tenien fix en aquella època. I tenies un minut per parlar. Avui et troben fins a sota les pedres. És impossible estar desconnectat.
Hem estat nosaltres mateixos els qui ens hem tornat localitzables. Sembla aleatori, però en realitat resulta important. Ens salva de perdre’ns certes coses, però també ens escurça aquesta possibilitat (tan necessària) de desaparèixer, de no ser-hi.
En l’afany de localitzar hem posat un xip al gos, per si no n’hi hagués prou. Tret que perdis el telèfon, ets allà, de l’altra banda. Si no contestes és que calles o, pitjor, ignores. Localitzar, ser localitzables, és el tema comú de la nostra era. I el mòbil ha estat el còmplice perfecte.
He perdut el compte dels arguments que he esmentat per salvar el mòbil, però és com si tingués les set vides d’un gat, impossible desfer-se’n.
Les set vides d’un telèfon mòbil
6
1
12.11.2023
Li dic a la meva dona que vull fer un dia sense mòbil i em mira amb mala cara. Ella necessita que jo estigui connectat. Ho entenc, tenim un fill petit en comú i necessitem coordinar treballs, estudis i un llarg etcètera. Així que el portaré al damunt, però només contestaré a la meva dona.
Després em dic que hauria de contestar, també, si truquen del col·legi del meu fill. Té només sis anys i no em perdonaria que li passés alguna cosa i no estigués localitzable. No se sap mai.
Com que em moc entre Göteborg i Catalunya, tinc dos telèfons en un. Això va ser una sorpresa per a mi l’any passat: dos números en........
© Diari de Girona
visit website
login
who are we?
contact us
qosheapp
Toi Staff
Gideon Levy
Belen Fernandez
Andrew Mitrovica
Mort Laitner
Rami G Khouri
Ali Fathollah-Nejad
Nikkei Editorial
