Va succeir així: estava de compres, com la resta de gironins en aquestes dates, i veig passar un Pare Noel pel carrer. Anava vestit de vermell i portava una barba llarga i blanca. Penso que si estaciono el cotxe potser podria fer-li una foto i ensenyar-la als nens amb el lema: «El Pare Noel és a prop».

Aparco malament i em llanço al darrere del pobre home. Si m’hagués vist córrer darrere seu com un boig s’hauria espantat, però no em veu. Es dirigeix al darrere d’un edifici. Em costa obrir el mòbil i preparar la càmera. Quan faig la foto, sembla com si l’hagués atrapat abans que tornés a amagar-se. Em sento defraudat. Llavors m’adono que potser la foto funciona.

La foto del Pare Noel triomfa amb els petits de casa. La comenten amb entusiasme. Si hagués fet un primer pla no hauria tingut un efecte tan gran. Com sol passar, no vol que el vegin. Per això ve a la nit i entra per les xemeneies.

D’altra banda, el Tió de Nadal s’està menjant cada dia tot el que li deixem. Fruita, brioixeria, restes o productes acabats de comprar. Els nens el miren amb il·lusió preparant els seus pals. Els han fet a l’escola amb cura posant-hi algun paper de color o embolicant-los amb serpentines. Que el Pare Noel sigui estranger i el Tió local als nens els importa molt poc.

No recordo quin Nadal vaig deixar de creure en tot això. En quin moment em vaig adonar que eren els pares els que compraven els regals. El cert és que un manté el record de les festes de la infància tota la vida. Són com càrregues de profunditat dins d’un.

No és que un sigui un amant del Nadal, fins i tot les dates arriben a desagradar-te per la bogeria de compres que provoquen i cert estrès nadalenc que no s’acaba fins passat Reis. Però quan tens nens a casa, i veus la il·lusió que els hi fa, per força t’hi veus involucrat. Hi ha poques coses més reconfortants que satisfer aquesta innocència amb la qual esperen els regals, preparen l’arbre o donen menjar al Tió.

Les festes són com veure’s submergit en una marea confusa d’emocions de tota mena. Les negatives, com les compres, l’estrès, les absències dels que ja han marxat. O les positives, com l’esperança dels nens. Els adults intentem passar-les com millor es pugui, però al final soc de l’opinió que ho desitgem o no, ens afecten com cap altra festa de l’any. La seva càrrega d’emocions, per insensibles que ens hàgim tornat, sap on som i ens acaba arribant.