De la Badia de Roses en recordo el vent. Com oblidar-lo? Durant l’hivern la tramuntana colpejava com cops de puny les persianes de l’habitatge. Era un temps de recolliment. Romanies a casa i, si tenies la sort de veure la mar al resguard, et quedaves contemplant com es partia en milers d’onades petites. Com el vent tornava el seu color encara més intens. El xiulet, aquest que diu que ha tornat boig a molta penya, era subjugant, com si vingués de les entranyes mateixes de la terra. I no cessava. Podia bufar durant dies. Si pujaves a Llers, veies com l’aire agitava els arbres de les valls. Si prenies coratge com per a acostar-te al Cap de Creus, ja en la ruta notaves com la seva força sacsejava el cotxe.

A principis d’octubre en tot l’Alt Empordà la gent especulava a les barres dels bars com seria la tramuntana que estava per venir. Es feien apostes sobre quin dia començaria i fins quan continuaria bufant. Pocs dies més tard arribava i ho tornava tot més inhòspit. Gairebé era com si l’arribada de la tramuntana li donés una altra cara al paisatge.

Segons la tendència de diversos anys enrere, aquesta setmana la tramuntana ha tornat a arribar tard. Com si el seu aire i la seva força s’hagués esgotat i hagués necessitat més temps per al seu retorn. O com si hagués estat a punt de deixar efectiu el refrany català «tocat per la tramuntana», que potser caducarà per sempre si la següent temporada en comptes d’arribar tard ja no torna. És fins i tot estrany trobar a faltar un vent tan poc acollidor però tan propi de la nostra terra.

La setmana passada els diaris anunciaven que la tramuntana havia deixat de bufar dos mesos seguits per primera vegada en trenta anys, segons un estudi del Servei Meteorològic de Catalunya. La tendència dels últims anys deia que de 100 dies que bufava l’any 2000, es va reduir a 41 dies el 2022. Els que endevinaven als bars la seva arribada cinc anys enrere mai s’haguessin pensat que arribaria a finals de novembre, després de tants dies d’una estranya primavera, quan a la fi busquem a l’armari la roba d’hivern.

Crec que no ens adonem de la magnitud del canvi climàtic si el fet que deixi de bufar un vent (o que es redueixi a més de la meitat, o que arribi amb retard) és una notícia més entre tantes. O que a Rio de Janeiro aquesta setmana la sensació tèrmica arribés gairebé als 60 graus. Ens fa sentir cert regust apocalíptic, al no quedar-nos més alternativa que assumir-ho i creure-ho.