És fascinant comprovar com, any rere any, persistim en els vicis associats a balanços i prediccions. Cada vegada comencen abans: és iniciar-se el mes de desembre i ja ens trobem les llistes del millor i pitjor de l’any, però en el fons les més entranyables són aquestes que s’entesten a pronosticar què ho petarà en els propers dotze mesos. Mai ningú s’ha molestat a auditar-les, però si tens un mínim de memòria t’adones que la majoria fallen estrepitosament en les seves prediccions. Sigui com sigui, el balanç d’un any sempre és un impossible equilibri entre la teva percepció del món i com aquest realment està. Passa amb la majoria d’anys, no ens enganyem, perquè la satisfacció individual respecte als 365 dies previs no correspon necessàriament a com estem col·lectivament. O a la inversa, perquè potser a nivell global les coses han millorat però tu has tingut un any de merda en què uns pocs fets han determinat tota la resta d’esdeveniments. Potser amb l’excepció del 2020, quan hi havia quòrum a dir que quin desastre més inapel·lable, el 2023 és un dels anys on aquest abisme entre la mirada interior i l’exterior s’ha fet més evident. Potser, com és el meu cas, has tingut un any millor, o molt millor, que d’altres i la balança és clarament positiva, però et costa de prendre-t’ho amb eufòria perquè saps que allà fora tot sembla anar pel pedregar. Només has d’enumerar tres o quatre coses per adonar-te’n, com les guerres actives (per més que una ha eclipsat l’altre com si d’un programa televisiu es tractés), la sequera (un tema que alguns considerem que acabarà esclatant al 2024 amb molta més força del que ho ha fet fins ara) o els mals resultats educatius (aquest conflicte que dura des de fa temps, però alguns no reaccionen fins que no ho veuen en un informe). Segurament el gran problema que tenim és que insistim a separar els balanços íntims dels generals, quan des de sempre han estat estretament lligats i a més ens hem anat dotant de mecanismes que els uneixen de forma irreversible. Per això no pots evitar una ganyota de descrèdit quan determinats gurus de l’opinió parlen del que passarà. Què coi sabran ells, si l’any passat van ser incapaços de veure el que ens venia a sobre. Per tant, el millor que es pot fer el 2024, a banda de prendre consciència que els conflictes mundials també són nostres, és afrontar-lo amb el millor antídot per a la indolència: viure sense pronòstics, perquè al final no es pot controlar l’incontrolable.