Any rere any, com si es tractés d’una maledicció cíclica, hi ha qui s’entesta a obrir el debat, sense que necessàriament ningú li segueixi el joc, sobre l’eterna confusió entre celebrar el Nadal i celebrar el motiu pel qual el tenim al calendari. És aquesta cosa tan tossuda i estèril d’exercir la superioritat moral respecte a tot el que fan els altres, com si tota decisió aliena fos susceptible d’una esmena a la totalitat. Però justament la gràcia del Nadal, com també passa amb altres dates assenyalades, és que ja fa temps que ha deixat de ser una efemèride estrictament religiosa per tornar-se un imaginari propi que transcendeix la temptativa de vestir-lo d’elements adoctrinadors. Una oda al consumisme desfermat? Sí, però en el fons és la conseqüència d’un problema estructural que afecta des del primer al darrer dia de l’any. Una incoherència dels que diuen no combregar amb cap Fe religiosa? Depèn de com es miri, perquè tampoc es deu creure en l’existència dels superherois i no per això es deixen de llegir els seus còmics. Per malament que et caiguin els reductes del catolicisme, al final el Nadal ha torpedinat les rigideses del seu mateix origen i s’ha transformat en una celebració col·lectiva de la llum, l’esbarjo i l’estètica kitsch. I és meravellós veure que, encara que a tu t’importi un rave, hi ha persones a les quals estimes amb bogeria que el viuen com un viatge espacial. És el mateix que passa amb el Halloween, aquesta festa que s’insisteix a veure per part d’alguns com una mostra de colonialisme cultural quan, en realitat, té el seu origen en una fenomen tan antic com el mateix fet de morir-se. Creem aquestes efemèrides, i les fem mutar amb el temps, perquè al final acaben tornant-se un estat d’ànim. Per aquest motiu hi ha qui ho viu com un període de felicitat extrema i també hi ha qui ho pateix perquè li fa de recordatori de fracassos i absències. Però voler veure-ho com una rendició al marc mental religiós és, a més d’agosarat i un punt prepotent, no voler entendre en què consisteixen els bàlsams col·lectius. Si aquestes celebracions s’han convertit en cites ineludibles, i ara més que mai, és perquè ens hem creat un món profundament inestable i intimidant que ens emmiralla més als apocalipsis que no als paradisos. Per tant, quan arriben les festes, el millor que es pot fer és aplicar allò tan antic (i tan vigent) de viu i deixa viure. Ben mirat, per Nadals que et toqui viure segurament no arribaran a 100.