Aquests dies han saltat totes les alarmes per l’informe PISA, que ha situat l’alumnat català a la cua en matemàtiques i comprensió lectora. El primer que s’hauria de dir és que faríem bé tots plegats de no barrejar naps amb cols. Que hi ha un problema és evident, però aquest no és culpa dels professionals que gestionen el dia a dia dels centres: és del sistema, que ja fa temps que dona símptomes de disfunció, i de qui el governa, que a més va fer una mica (quantificació eufemística) el ridícul atribuint els resultats a la immigració i després rectificant. És més, aquelles i aquells que imparteixen les classes mereixerien una Creu de Sant Jordi col·lectiva per haver de donar la cara per una metodologia que els dona més maldecaps que alegries, i més tenint en compte que les famílies insistim a tractar-los com si sabéssim més d’educació que no els que s’hi dediquen. Hi ha unes quantes coses que es poden dir, i sempre amb matisos. Primer, que quan alguns clamem pel retorn de l’EGB no ens referim al seu conjunt, sinó a la seva essència. Aquell sistema tenia moltes contraindicacions, però també la virtut que no era gens paternalista, era més ordenat i els ensenyaments eren més progressius i palpables. Potser es passava de sever en algunes coses, però l’aprenentatge era més efectiu. Un altre tema és que aquesta discutible idea de fer que nenes i nens d’onze anys saltin a l’educació secundària, amb les brusquedats que això comporta. L’arc acadèmic de l’EGB s’allargava fins als tretze, quan d’alguna manera les teves configuracions personals estaven una mica més consolidades i, per tant, la teva disposició als canvis resultava molt més solvent. Tampoc no podem menystenir que el sistema actual, que evita les notes però ho substitueix per una avaluació etèria (per dir-ho suaument) genera una indefinició ambiental gairebé tan lesiva com la desaparició dels llibres de text. No podem aspirar a regular l’ús de les pantalles mentre els ensenyem als adolescents que al món acadèmic la pedagogia s’ha tornat digital. I finalment hi ha el més important: els recursos. S’ha potinejat el sistema amb certa frivolitat sense dotar escoles i instituts dels recursos adequats als seus reptes, fins i tot quotidians, i tenim centres d’alta complexitat treballant amb una sabata i una espardenya. Això ve de lluny i, amb informe PISA o sense, forma part d’un problema estructural que requereix una solució urgent. Aquests dies s’ha dit que sí, que s’està fent, que s’acabarà notant. Però el sistema, el que ha generat el conflicte, es manté.