A alguns, més que el Nadal, el que realment ens agrada són les setmanes prèvies. Són aquests dies que apunten a la imminència d’una catarsi, a l’albir d’un gran esdeveniment. És més una qüestió d’atmosferes que de tangibles, perquè al final t’impregnes d’un ambient i d’allò tan vell que l’important és el viatge, i no la destinació. Com que és una mena d’hipnosi col·lectiva en relació a la proximitat d’un fet, importa poc si aquest t’interpel·la molt o poc, en què creguis o no, perquè té a veure amb una excitant preparatòria, amb un estrany trànsit que alenteix el pas del temps. Parlem en futur de gairebé tot perquè el context, la il·luminació, les certeses, assenyalen cap al que passarà, en lloc d’entestar-se amb el present. Per tant, navegues en un mar de possibilismes mentre reobres els vells debats (el que gastem, la tirania de les agendes, les reunions familiars, el preu de l’enllumenat públic) amb una vehemència entranyable. Pots sentir-te completament fora de l’efemèride o fins i tot pots detestar-la perquè et recorda els que ja no hi són, però a la vegada no pots reprimir un somriure quan les noves generacions se la prenen com l’espera més meravellosa del món. Tu ja pots anar de Mr. Scrooge per la vida, que en aquests dies previs, més fins i tot que en els dies assenyalats, la batalla la tens totalment perduda. Al capdavall, qui ets tu per treure ferro a aquest entusiasme? Les setmanes anteriors al Nadal, doncs, també poden ser el moment més còmode per a aquelles i aquells que tenen zero interès en nits de Nadal, caps d’any i arribades dels Reis. És l’únic moment, a la pràctica, en què es poden queixar amb propietat, perquè el dia de la celebració ja no pots fer res més que aguantar el xàfec amb esportivitat. Deambules pel carrer i evoques amb nitidesa el nen que vas ser, i en el fons encara ets, quan comptaves els dies que faltaven amb emoció, perquè començava un període de vacances i creies que la màgia no era allò que buscàvem desesperadament als teus refugis de ficció. Aquest viatge a l’efemèride té, a més, l’avantatge que les coses semblen tornar-se més flonges. S’abaixa el ritme, els humors es relaxen. Hi ha nervis infantils amb aspectes de la vida quotidiana que en general són percebuts amb estrès i poca predisposició al somriure. T’adones de tot això quan constates, per exemple, que l’adolescent de casa, amb totes les seves transformacions, continua transpirant una il·lusió desarmant per qualsevol cosa que hi tingui a veure.