Aquests dies de balanços i prediccions, s’ha parlat de moltíssimes coses, tant de les esperançadores com de les desoladores, però hi ha una realitat que no ha copsat prou protagonisme i ha estat més present que mai: la gran quantitat de persones que han tingut grips, constipats, covid i altres virus i bactèries que tornen a casa per Nadal. No seré d’aquells que se sorprenen de les contraindicacions de l’hivern, perquè any rere any rebem la visita d’aquestes afeccions que acostumen a aparèixer en el moment més inoportú imaginable. Però mirant de fer un exercici de memòria el màxim d’objectiu i despullat de sublimacions cunyades, t’adones que en pocs moments de la teva vida has tingut tanta gent malalta al teu entorn en tant poc temps. És a dir, que arriba un punt que coneixes més gent engripada, mocosa o directament en quarantena autoinfligida que no persones sanes que mantenen la seva agenda social intacta. Està sent tan sistèmic com inquietant i si apliques els sis graus de separació, aquests que ens separen de Kevin Bacon, la cosa ja es torna apocalíptica. I no són, a més, allò que anomenem refredats, no. Són autèntiques pallisses al nostre sistema immunològic que deixen el personal sense poder fer res més que delirar al llit o fer èpiques corredisses al lavabo. Es tracta de dos, tres i fins i tot més dies en què l’afectada o afectat es converteix en un moc humà, en tots els sentits, i en un instrument de propagació viral devastador. Dies que acaben superant, però sempre en més temps del que es pensava i amb els símptomes cuejant més enllà del que seria raonable. És, en el fons, la perfecta representació de les paradoxes de l’era que ens ha tocat viure. Tot són immediateses i avenços tecnològics, però encara invoquem el sèrum fisiològic per apel·lar a la nostra supervivència i dormim abraçats al paper higiènic pel que pugui passar. Estem més comunicats que mai, però un virus de panxa ens transforma en el més semblant a l’home de la màscara de ferro de Dumas. Som capaços de crear aplicacions per a necessitats que mai havíem tingut i en canvi es continuen lliurant guerres ancestrals. Assumim sense matís els presumptes beneficis de la modernitat sense poder aturar les velles fragilitats del cos. Tota aquesta onada de baixes per malaltia són el perfecte resum anticipat de l’any que comença: no serà una ciència exacta, ni millor ni pitjor que els previs, perquè vivim en una muntanya russa que només deixarà de funcionar el dia que abandonem el vagó definitivament.