No és nou que, en aquests temps tan polítics i polititzats, ens trobem que la informació tingui un biaix permanent. Si la veritat ja és, per definició, una virtut inassolible, només li faltava haver de batallar contra el xoc d’interessos ideològics. Ens agrada fer veure que no, però la realitat és que hi ha qui viu més còmode en els bàndols. Aquests bàndols es nodreixen justament de la lectura interessada del missatge, que gairebé sempre es presta a ambivalències i, en conseqüència, és fàcil de manipular. Però que no sigui nou no treu que no sigui sorprenent les vegades que pot arribar a succeir. La setmana passada, amb l’acord per a la investidura de Pedro Sánchez, l’eclosió de percepcions era tan exageradament polaritzada que podies acabar pensant que tenies problemes de comprensió lectora. Per a uns, Espanya es trencava i la vida tal com la coneixem havia arribat al seu final; per als altres, la rendició de Catalunya i tots els seus habitants era tan inapel·lable que posar-ho en dubte et convertia en un tòtil. Però el cert és que aquest pacte, més enllà de la legítima confrontació d’opinions, és la perfecta estampa del que és (o hauria de ser) l’art, tant en desús, de la política: un complicadíssim punt de trobada entre persones que mai pensaran el mateix i es conjuren per evitar que els respectius projectes es vegin laminats per un mal superior. Si bé hi havia anàlisis contràries a l’acord que apostaven per la mirada llarga i evitar caure en convencionalismes reactius, hi havia qui denotava, i amb una ràbia tirant a desbordant, que l’únic que pot aportar al debat ideològic és el tall de digestió i la màxima que si estem pitjor, millor. És, cal insistir, legítim, però al mateix temps té un repunt d’ofensiu creure’s que la resta de la humanitat ha de compartir la teva prèdica de l’apocalipsi. Es poden fer els matisos que es vulgui a la intenció dels signants del pacte, però un senyal de bona salut col·lectiva seria que poguessis defensar una cosa sense que t’acusin d’anar en contra de la teva identitat. Massa sovint s’utilitzen paraules com «traïdor» amb una lleugeresa esfereïdora i sense tenir en compte que viure i deixar viure és una ideologia àmpliament compartida. Poc avesada a donar likes, és veritat, i poc cridanera en època d’extrems, però molt efectiva quan el que vols és que et deixin en pau. Ara bé, convé tenir present, també, que un cop superada la batalla dialèctica d’aquests dies en trobaran una altra per persistir en l’error.