Un dels problemes fonamentals de les sèries són les seves durades. Fins no fa tant, embarcar-se en un viatge que s’allargava mitja dotzena de temporades amb episodis de gairebé una hora tenia alguna cosa d’èpic i lleial, però els nostres hàbits ja no donen per a tant: davant la saturació de l’oferta, la demanda necessita ser més selectiva, i la vella mania de fer que els arcs dramàtics s’allarguessin gairebé una dècada ja no té cap mena de sentit. Per això ara és més fàcil que t’interessi una sèrie de pocs episodis per temporada o directament una minisèrie. En el cas d’aquestes últimes, són especialment gratificants perquè inicies la travessia sabent que acabarà tancada i barrada, lluny de dilatacions o explotacions innecessàries de la marca. Quan The Crown va començar el seu periple a Netflix, va ser un fenomen per molts motius, però el principal de tots ells és la seva rigorosa manera d’abordar la línia que separa la vida pública de la privada. Podíem conèixer prèviament els fets i els seus protagonistes, però la narració obrava el miracle de trobar l’equilibri entre el respecte a la realitat i unes llicències que sempre obeïen a les necessitats dramàtiques de la història i els seus personatges. Aconseguien, pel camí, fer interessant un tema tan avesat a la sublimació i el blanqueig com la monarquia, i al mateix temps plantejar dialèctiques molt suggestives amb l’actualitat geopolítica. Tot plegat, però, ha anat degenerant fins arribar a la primera entrega de la temporada final, estrenada fa menys d’una setmana i que s’erigeix en la demostració que a aquesta sèrie aparentment intocable també l’ha perjudicat allargar-se més del compte. La irrupció de Lady Di a la història ha provocat que els guions s’hagin tornat més conservadors a l’hora d’interpretar la realitat, convertint-se en una mena de fotonovel·la (ben filmada, però una fotonovel·la) en què sembla que no s’atreveixin a anar més enllà del que s’esperaria d’una adaptació canònica de la vida real. Li falta valentia, profunditat dramàtica i, sobretot, esperit crític, perquè es limita a encadenar clixés. Fins i tot quan inventa ho fa amb una correcció política que poc té a veure amb els inicis de la sèrie. The Crown ha acabat pagant el preu de voler tenir un recorregut llarg en lloc d’aturar-se a pensar com s’explicava. Amb sort en els sis darrers episodis, que s’estrenen el 14 de desembre, els seus creadors aprofitaran que el focus torna a la Reina per esmenar la tendència al conformisme que han denotat a les trames relacionades amb Lady Di.