A la pel·lícula The ides of March, George Clooney retrata la història d’un cap de comunicació (Ryan Gosling) que comença a descobrir que el seu superior (interpretat pel mateix director), un prometedor candidat a les primàries del Partit Demòcrata, té una doble cara. Públicament és un pare de família empàtic i atent, d’imatge sanejada i atractiva, capaç d’entusiasmar un auditori i a la vegada seduir en una conversa privada. El candidat perfecte, en aparença. Però quan no hi ha focus, quan no ha d’exercir la seva projecció pública, és un dèspota que abusa de la confiança del seu entorn i destrueix la vida d’una de les seves col·laboradores, amb la que mantenia una relació profundament tòxica. La pel·lícula vol que mirem de cara la línia, sovint difusa, que marca l’esfera privada de la pública, i fins a quin punt les aparences contribueixen a maquillar actituds monstruoses. Els fets no hi tenen res a veure, però durant aquests dies, en què el cas del director Carlos Vermut ha qüestionat la percepció que es té de les interioritats del sector audiovisual, s’ha fet inevitable pensar en aquell cap de comunicació que encarnava el nostre punt de vista davant de qualsevol situació similar. El primer que s’hauria de dir és que ningú pot sortir impune d’un abús o atac cap a les dones. Sembla una obvietat, però cal subratllar-ho perquè massa sovint s’oblida: no hi ha agressors de primera o segona categoria, sinó que hi ha agressions intolerables que requereixen de respostes contundents. Ja n’hi ha prou de permetre la sistematització de les coses, ara que s’han tornat un debat públic i visible cal que avancem en aquesta direcció i haver de tornar mai més on érem. Si el cas Vermut està sent tan disruptiu és perquè, en el fons, no era ni mig normal que el món del cinema espanyol no tingués encara els seus Weinsteins. També s’ha de dir que faríem bé tots plegats de no servir-nos de l’obra del presumpte culpable per explicar les nostres dèries. Dir que el seu cinema ja ens avisava de tot això és com creure que Chistopher Nolan viu en una cova plena de ratpenats perquè va dirigir tres pel·lícules sobre Batman. Els Weinsteins hi són, hi han sigut molt temps, i a qualsevol conversa amb qualsevol persona que treballi en aquesta indústria t’explica episodis que posen els pèls de punta. Hi ha més Vermuts, com hi ha, dia rere dia, la constatació que gremialment hi ha qui es conjura per evitar que els fils s’estirin d’una vegada per totes.