Ja fa temps que els que ens dediquem a això tan agraït de parlar i escriure sobre cinema patim una epidèmia que resulta més lesiva del que podria semblar: les pel·lícules de Nadal. Formen part d’un gènere que existeix des dels mateixos orígens del cinema i té en Que bonic que és viure! un dels seus moments seminals. En el seu dia, segur que cap dels implicats en aquest magnífic film sabia que estava fundant un estil, i encara menys que es convertiria en una sessió recurrent per aquestes dates, tant en cinemes com a les llars. Però el cas és que va generar una ona expansiva que, lluny d’apaivagar-se, ha anat creixent de manera imparable. N’hi ha, i sort en tenim, que es miren les festes nadalenques amb sorna o directament amb acidesa, però predominen les apologies sentimentals que ens busquen la llàgrima amb una agressivitat digna de John Wick. Amb les plataformes, la cosa s’ha tornat fins i tot delirant. Els usuaris de Netflix, per exemple, hauran notat que durant les darreres setmanes han aparegut un nombre indecent de títols nadalencs que semblen clònics i, en algunes ocasions, seqüeles de films que no sabies que existien. Tots aquests esperpents tenen als seus cartells personatges pertorbadorament somrients, de cossos normatius i amb un clar poder adquisitiu, que per un motiu o un altre s’han de reconciliar amb el seu esperit nadalenc. A la majoria hi ha un conflicte sentimental que es resol gràcies als bons desitjos i a la consciència que, per aquestes dates, s’ha de ser feliç per nassos. Efectivament, mirar-les és un viatge ple d’emocions, però cap d’elles relacionada amb l’objectiu dels seus perpetradors. Encara més, es diria que s’han fet exclusivament per crear una atmosfera determinada i per reivindicar una forma de vida que no entén de matisos ni de clarobscurs. Deu ser per això que, malgrat que vagin passant els anys, hi ha pel·lícules que continuen sent la primera elecció per a impregnar-se d’ambient nadalenc. Love Actually també va una mica passada de sucre, però com a mínim hi ha conflicte i, com en el cas del segment protagonitzat per Emma Thompson, un recordatori que aquestes dates també tenen contraindicacions. O La jungla de cristal, aquesta aventura d’un home en samarreta imperi que passa una nit de Nadal infinitament més tensa i perillosa que qualsevol reunió familiar. I Gremlins, la faula que ens evoca els monstres de la societat de consum i ens emmiralla amb el costat fosc de tota celebració. Tornem a aquestes pel·lícules perquè, a banda de nadalenques, són bones.