Hi ha realitats socials que han saltat al debat públic i han acabat incidint en el marc mental col·lectiu. Això val pel feminisme i la identitat sexual, que mai com ara s’havien mostrat tant en pantalla i amb tanta consciència de la necessitat d’abordar-los, però també pel racisme, que era estructural a la majoria de relats i a l’actualitat, com a mínim, s’han començat a torpedinar els vells costums.

Ens sobta veure que pel·lícules de fa vint o trenta anys, les que encara percebem com a «modernes», que són misògines o racistes, però en el fons el que impressiona és que en el seu dia no fóssim capaços de percebre-les d’aquesta manera. En això consisteix la veritable transformació de les coses: quan la mirada ens torna un dictamen irreversible, perquè hem canviat la forma mirar i d’entendre.

Evidentment que queda molta feina per fer, perquè es vulgui o no vivim en un perill constant de regressió, i més tenint en compte que aquells que la promulguen cada dia tenen menys vergonya a l’hora d’intentar-ho. Però és cert que hem avançat en unes quantes realitats, i la prova és que ara hi qui s’ho pensa dues vegades abans de reincidir en el tractament més ranci de la diversitat.

Ara bé, no està renyit defensar que aquest camí s’ha de continuar transitant, i a totes les formes de representació possibles, amb advertir de les sagnants conseqüències de fer-ho sense respectar les veritables necessitats de l’art d’explicar històries. Dit d’una altra manera, sovint el racisme i la misogínia d’un relat no emanen de la pròpia ficció, sinó de l’època o el context social que retraten.

No són, doncs, pel·lícules o sèries racistes o misògines, sinó pel·lícules que parlen d’un temps racista i misogin. Quan es confonen els termes no només hi perd l’obra d’art, sinó la percepció col·lectiva. I el resultat és una regressió, potser involuntària però també lesiva, que ens porta a ser massa paternalistes amb la mirada aliena. No mostrar una cosa en pantalla no la fa desaparèixer; és més, el que aconsegueix és convertir-la en un fruit prohibit, en una entremaliadura o en una excentricitat. L’horror l’hem de poder mirar de cara, perquè amagant-lo fem el joc a aquells que el volen convertir en un estil de vida.

Veure una pel·lícula de fa vint o trenta anys que abans t’agradava i ara t’incomoda és un exercici fins i tot sa. És, al capdavall, això que anomenem esperit crític i ens hem de prendre l’existència d’aquestes ficcions com el recordatori, dolorós però important, de la necessitat de no tornar enrere.