Veig amb certa preocupació les decisions que pren Pedro Sánchez en aquests inicis de la nova legislatura. Són totes a la defensiva, porugues i sense pensar en la globalitat del país. Decideix en clau interna, sense pensar que més de la meitat dels espanyols no el va votar el 23-J.
En aquest sentit no imita la trajectòria de Salvador Illa. El líder del PSC és un home de diàleg, consens i capaç d’entendre’s amb els seus contrincants polítics i prova d’això es que aprovà els pressupostos al costat d’ERC i els Comuns. Pactà amb el perdedor de les eleccions i no és fàcil prendre una decisió com aquesta. I sempre parla –encara ara– de punts de trobada, de concòrdia, per tal de superar barreres entre els dos sectors de Catalunya que es troben oposats ideològicament. Pedro Sánchez té un altre full de ruta que no és altre que el de la confrontació sistemàtica amb l’oposició i en aquest terreny els populars s’hi troben a gust i més ara amb personatges com Álvarez de Toledo, Miguel Ángel Tellado o Rafael Hernando.
Avui Espanya es troba més dividida que mai. No hi ha acords majoritaris i tampoc hi ha ganes que n’hi hagi. Ara més que mai es nota la manca d’una formació de centre. De ben segur minoritària, però capaç de moderar i posar seny en un país massa radicalitzat.
Els pactes només s’han fet per interessos personals. El PSOE ha actuat a rebuf de Sánchez, exactament igual que Junts amb en Puigdemont. Ha estat un pacte només de beneficis personalistes. I això no vol dir que Feijóo no hagués fet quelcom semblant amb Abascal. Aquest és el drama.
I la pregunta és senzilla: qui pensa amb els ciutadans? Avui malauradament es fa imprescindible tenir un carnet a la butxaca i això és lamentable. En el CIS continua Tezanos –aquest no el jubilen ni a galletades d’aigua calenta– i a l’Agència EFE hi arriba l’exsecretari d’estat de comunicació del president, Miguel Ángel Oliver. I així és com anem desprestigiant els organismes de l’estat.
I per acabar-ho d’adobar nomena ministres que cessa del govern com a ambaixadors, com si tinguessin estudis diplomàtics. I em sap greu per en Miquel Iceta, però un estat no pot convertir-se en una agència de col·locació on primi més una militància política que no pas una formació professional. Però ja se sap: s’han de repartir càrrecs i sobretot salaris públics.
No hauria de ser típic d’un president que s’omple la boca de progressisme i pren decisions casposes i ràncies en un estil gens propi d’un partit modern, valent i capaç de creure amb les seves pròpies possibilitats i amb l’alternança de poder.
Cada matí són molts els homes i dones que aixequen les persianes de petites i mitjanes empreses. I el govern els crucifica a impostos. Ara sense anar més lluny se’ls obliga a fer el curs –passant per caixa, és clar– de llibertat sexual en l’àmbit laboral. Fou una idea de l’exministra d’igualtat, Irene Montero. Davant les dificultats, en els papers entre el PSOE i els independentistes ni un sol mot dedicat als treballadors o als petits empresaris. Només interessos personals que no obeeixen al bé comú. La classe política es degrada a passos de gegant i això ens hauria de fer reflexionar a tots plegats.
Per cert, el 13 de juny vaig escriure en aquest mateix racó del diari que la primera crisi la protagonitzarien les noies de Podem. Comentava que serien la veu de la discòrdia, que els agrada viure immerses en una crisi permanent i que Pablo Iglesias seria la bèstia negra de Yolanda Díaz. Pronosticava que, una vegada es conegués el nou govern, Podem abandonaria Sumar. La veritat és que no anava gens desencaminat. I això algú ho havia de dir, tot pensant amb en Joan Tardà.
login
who are we?
contact us
qosheapp
Toi Staff
Gideon Levy
Belen Fernandez
Andrew Mitrovica
Mort Laitner
Rami G Khouri
Ali Fathollah-Nejad
Nikkei Editorial
visit website
