El diputat Wagensberg, tan d’esquerres, tan independentista, duia mesos de baixa perquè diu que la «persecució» per terrorisme del jutge García-Castellón li ha provocat problemes de salut mental. Jo aquest noi el conec de fa temps i cal dir que molt rodó no és que hagi girat mai. Més que provocar, el jutge potser ha agreujat unes dificultats que en tot cas ja d’antic s’endevinaven. Aquests radicals venen sempre amb un copet de ratera. Si no el tinguessin, no serien tan radicals. Per descomptat no és la meva voluntat fer befa de cap malaltia, i espero que en Ruben es recuperi ben aviat del que s’hagi de recuperar. El que de veritat és emocionant d’aquesta història és la tendresa que encleda.
Segons publicava ahir El Nacional, «aquesta situació també li ha provocat problemes de salut mental. Les notícies, els articles i els moviments del jutge, que parlen d’ell contínuament com si fos un terrorista, l’han deixat tocat. Des de fa setmanes, té episodis i atacs d’ansietat greus que l’incapaciten per poder fer la seva feina. De fet, està de baixa mèdica com a diputat i secretari quart de la Mesa del Parlament».
L’independentisme és tan modern, tan chic, tan woke, que en lloc de morir o de matar per la causa s’agafa baixes mèdiques. I en lloc de fer vagues de fam té atacs d’ansietat. Què pensaria Bobby Sands de Wagensberg? Més m’estimo els galifardeus nostrats que la sinistra èpica d’aquells irlandesos sonats, però amb aquestes afectacions no es poden fer independències. Amb atacs d’ansietat per les investigacions d’un jutge no es pot trencar un Estat com Espanya. Entre els que van fugir com les rates, els que es van lliurar a la Justícia com xaiets i els que s’han agafat la baixa vam fer un exèrcit que fou l’escarni de Braveheart: i després d’invocar els episodis més gloriosos de la Història, i la més alta poesia, vam fer un autèntic paper d’estrassa que val més que no s’estudiï gaire a les escoles si no volem tenir diverses generacions de nens i nenes de Vox com a reacció pel ridícul que feren llurs pares. És millor que no en parlem gaire, que ho deixem córrer. Si féssim una pel·lícula d’aquests soldadets nostres, com tantes se’n van fer de l’IRA, quin final no humiliant podríem posar-li? Val més que no fem pel·lícules, no quedaríem bé. En Ruben ha marxat a Suïssa per fer-se mirar per metges d’allà. Si els ho explica tot, i de veritat, li demanen un autògraf. Amb aquests coneixements, què es podia esperar de nosaltres, Serrat s’ho pregunta, si encara no sabem, senyora, què serem quan siguem grans. Els fills d’un temps, els fills d’un país orfe.
De tota manera sempre és més prudent reconèixer el dolor i demanar ajuda que patir trastorns de molta més gravetat i voler-los passar sol, com és el cas del nostre heroi Enric Vila, èpica de baixador, que viu exiliat a Ocata, represaliat pels seus fantasmes i els d’una suposada Espanya feixista que ens oprimeix i ens domina. No cal anar a Suïssa, però a Barcelona hi ha centres que de casos com el seu n’han vist a cabassos i estic segur que amb el temps el podrien estabilitzar.
Tot el que acaba amb la teva vida, i això és fonamental entendre-ho, vol dir que no va partir de la teva vida, i per tant estava equivocat. El que no s’assembla a nosaltres, el que ens estrafà, el que ens deixa sols i malalts, vol dir que vam assumir-ho per error, vol dir que no hi vam pensar prou. Hem de partir sempre de la nostra realitat, perquè si no l’entenem o la volem desbordar -que és el mateix- no només fracassem sinó que fem patir les persones que ens estimen i no hi ha manera d’avançar. És el que també li passa a l’alcalde Graupera, que creu que té fusta de polític i ara planeja el seu retorn amb Clara Ponsatí. L’alcalde no es podrà dedicar mai a la política perquè no forma part de la seva natura estimar ningú. Ni res ni ningú prou fortament perquè traspassi les fronteres de l’entotsolament.
Xavi l’entrenador va dir dimarts que el Barça et fa sentir que no vals res. No és veritat. El que passa és que t’exigeix que ho demostris, i que ho demostris cada dia, com d’altra banda també t’ho exigeixen els lectors que valen la pena, els accionistes de les grans empreses i algunes noietes. Xavi no pot ser l’entrenador del Barça perquè no té el caràcter, perquè no vol sang ni la seva natura és la de morir i matar en cada partit. Reptes més modestos li escauen, per això li anava tan bé en aquelles patxangues àrabs.
Guardiola, en canvi, que tot el dia es queixa, i que ha sortit a donar-li la raó a Xavi, dient que la pressió que hi ha al Barça no existeix en cap altre club del món; Guardiola malgrat la comèdia d’Open Arms i els llacets i l’obsessió per la projecció pública de la seva imatge, és l’entrenador ideal pel Barça i per qualsevol club important, perquè ho vol tot i sempre, perquè perdre és la pitjor humiliació i és el primer a creure que no val res quan el guanyen. No cal que li digui ningú, ja prou que ho sent, i per això gairebé mai no li passa.
Guanyar és una decisió, una decisió teva. La baixa mèdica, la tocada afectació del perseguit o els metges de Suïssa són disfresses de la derrota.
Un copet de ratera
4
0
01.02.2024
El diputat Wagensberg, tan d’esquerres, tan independentista, duia mesos de baixa perquè diu que la «persecució» per terrorisme del jutge García-Castellón li ha provocat problemes de salut mental. Jo aquest noi el conec de fa temps i cal dir que molt rodó no és que hagi girat mai. Més que provocar, el jutge potser ha agreujat unes dificultats que en tot cas ja d’antic s’endevinaven. Aquests radicals venen sempre amb un copet de ratera. Si no el tinguessin, no serien tan radicals. Per descomptat no és la meva voluntat fer befa de cap malaltia, i espero que en Ruben es recuperi ben aviat del que s’hagi de recuperar. El que de veritat és emocionant d’aquesta història és la tendresa que encleda.
Segons publicava ahir El Nacional, «aquesta situació també li ha provocat problemes de salut mental. Les notícies, els articles i els moviments del jutge, que parlen d’ell contínuament com si fos un terrorista, l’han deixat tocat. Des de fa setmanes, té episodis i atacs d’ansietat greus que l’incapaciten per poder fer la seva feina. De fet, està de baixa mèdica com a diputat i secretari quart de la Mesa del Parlament».
L’independentisme és tan modern, tan chic, tan woke, que en lloc de morir o de matar per la causa s’agafa baixes mèdiques. I en lloc de fer vagues de fam........
© Diari de Girona
visit website
login
who are we?
contact us
qosheapp
Toi Staff
Gideon Levy
Belen Fernandez
Rami G Khouri
Mort Laitner
Donald Low
Ali Fathollah-Nejad
