Pere Casanovas

Per Sant Josep, el pàmpol al cep!

Acabem d’arribar d’una bona caminada per Menorca. Amb uns amics estupends hem recorregut quatre etapes de vint –només un trosset de 60 km– del famós Camí de Cavalls. Diuen els que hi entenen que aquest sender molt ben senyalitzat, que dona la volta a l’illa en 185 km i quasi sempre transcorre vora el mar, va ser creat pel rei mallorquí Jaume II, cap al segle XIII. La seva finalitat era, naturalment, defensar una illa molt apreciada pels navegants, gràcies a la seva estratègica ubicació al bell mig de les principals rutes marítimes del Mare Nostrum. I també, i sobretot, sobretot, cobejada pel refugi natural de la badia de Maó, la segona més gran del món, després de Pearl Harbor. Molt bé Menorca i el seu camí de Cavalls. Alguns trams bastant salvatges i escarpats, sobre timbes que formen penya-segats impossibles… En arribar els finals d’etapa, però, uns bons peixos a la planxa i uns bons vins del territori posaven pausa a uns peus castigats i consol a un estómac sempre agraït dels regals del mar. Ja ens agradaria tenir al Penedès el nostre particular Camí de Cavalls. Amb l’excusa de l’enoturisme podríem crear un camí semblant, copiant la magnífica idea del rei mallorquí, encara que de rei ni en tenim, ni en volem. Per aquestes contrades tenim bons caminaires i també bons vins per tastar. I aquí deixo la idea: dissenyar una ruta penedesenca fragmentada en vint etapes diverses, d’uns 10 km de mitjana, que podríem fer passar per llocs d’evident interès històric i paisatgístic i, alhora, fer parada i descans en cellers que ens donarien a conèixer alguns dels excel·lents vins que tenim a tocar de casa nostra… Ja vindria a ser hora de posar en primera línia el principal producte de la terra, que, per sort, res té a envejar a qualsevulla regió del món. Si arribes en cotxe al celler, pagues. Si hi vas a peu, havent fet tota una etapa, copa de vi regal del territori i que, qui sigui, es posi les piles sobre com fer-ho possible! L’illa de Menorca ocupa una extensió de 700 quilòmetres quadrats; és a dir, no gaire més que la comarca de l’Alt Penedès. (Obro parèntesi: el niu de carques de la Wikipedia española encara n’hi diuen Panadés! Passen els anys i alguns cervells encara es pensen que som a l’antigor…) Aquí no tenim un perímetre reeixit com una illa, però tant hi fa, això. Hi ha rutes mil i gent que coneix el territori de memòria. Vinga, caminaires, poseu-vos-hi…!! La Menorca primaveral, en bona part lliure de l’habitual invasió d’estrangers i visitants d’estiu, conserva aquest aire d’autenticitat que la fan única. A les viles i ciutats se sent a parlar català sense problema: tot un goig el seu accent menorquí! En canvi, alguns restaurants i hotels segueixen sent molt tímids a l’hora de fer valdre la llengua pròpia! Bé, sigui com sigui, continuarem lluitant per no perdre la nostra identitat! Després, en arribar al Penedès, tot el territori fa dies que verdeja que dona gust, i és que, com diuen per aquí, per Sant Josep, el pàmpol al cep! I d’això ja en fa dies…