JOSÉ LUIS ROCA

A l’estela del que ha succeït en diversos països europeus, fa dues setmanes que els agricultors espanyols es mobilitzen per fer sentir les seves reivindicacions. Es queixen de la competència deslleial que exerceixen els productes agrícoles de procedència extracomunitària com a conseqüència d’una exigent i enrevessada legislació europea més preocupada per l’agenda ambiental que per la supervivència del sector primari, malgrat la vella PAC.

També ho fan per la diferència de preus entre el que reben els agricultors, en ocasions fins i tot per sota dels costos, i els preus cada vegada més elevats que paga el consumidor final, una diferència que consideren excessiva per molt que hi hagi costos de transport, emmagatzematge, embalatge i distribució. I finalment, protesten per la creixent burocratització a la qual es veuen sotmesos per part de les administracions, una cosa que els obliga a dedicar una part molt important del seu temps a aquests processos.

Aquest, no obstant, tot i que els agricultors hagin sigut els primers en alçar la veu massivament, no és aquest l’únic sector afectat per l’excés de càrrega burocràtica, que en contra del que preveia aquest model d’organització, no només no contribueix a la millora de l’eficiència i la productivitat sinó que l’empitjora.

L’administració burocràtica, malgrat la càrrega pejorativa que aquest concepte té en el nostre imaginari col·lectiu, com molt bé va explicar Max Weber, era un model d’organització i funcionament de l’Estat basat en l’existència d’uns processos estandarditzats i taxats, amb un fort component jeràrquic, que buscava reduir al màxim l’arbitrarietat dels poders públics i per tant el nepotisme i el clientelisme.

Estava concebut amb la idea d’aportar seguretat i previsibilitat a l’administrat i quedava legitimat per la racionalitat legal. No obstant, la complexitat dels processos, sobretot a partir del moment en què l’Estat va assumir cada vegada més competències, va qüestionar l’eficiència del model que progressivament va anar suavitzant les seves rigideses.

Però els trets essencials del model persisteixen i com a conseqüència del procés d’integració europea la càrrega burocràtica que ha d’assumir els administrats ha anat en augment, donant lloc a un curiós procés d’externalització burocràtic. A més, l’augment de la complexitat de molts d’aquests processos, difícilment assumibles per part dels interessats –particulars o administracions públiques– hi ha generats una puixant indústria de consultoria que ajuda els pobres damnificats a superar les traves burocràtiques.

Així multitud d’empreses privades s’han especialitzat en ajudar a elaborar, tramitar i gestionar peticions i projectes o en oferir formació al respecte generant, paradoxalment, una privatització de la gestió administrativa. Curiosa forma de neokeynesianisme basat a incentivar al sector privat amb tasques que no només són pròpies del públic sinó la seva mateixa essència.