Desconfiïn dels que veneren Puigdemont, però també dels que el menyspreen. Puigdemont polaritza, i al voltant seu graviten dos pols oposats, uns que l’idolatren acríticament, d’altres que l’odien sense entendre’l. Són en realitat dues cares d’una mateixa moneda, viuen d’ell i l’espremen com una sangonera. Per analitzar-ho objectivament cal fugir dels extrems i aproximar-s’hi amb fredor cirurgiana. El principal encert de Puigdemont és haver edificat minuciosament la seva pròpia mitologia: per molt que ja l’hagi utilitzat en altres eleccions, la llegenda del president restituït funciona, i ajuda a mobilitzar l’independentisme creient, justament el que està més deprimit i mancat d’un relat que el tregui de la crua i dura realitat. L’epifania del president que torna serveix alhora per neutralitzar alhora la temptació de les quartes vies, la de l’abstenció i la de l’orriolisme friqui, els tres punts per on perd aigua el seu espai. La seva compareixença a Elna tenia aquest primer objectiu, però no era l’única. El veritablement rellevant de la seva posada en escena va ser la descarada abolició de qualsevol referència al seu propi partit, del qual sense cap pudor es va suprimir qualsevol menció, qualsevol logo i fins i tot qualsevol similitud de colors.

El missatge entre línies va ser gairebé sàdic: el seu partit és ara mateix un llast, una formació embarrancada sense possibilitat de créixer més enllà de la tirada del seu propi líder. La simbologia escollida parteix d’una anàlisi tan encertada com cruel: l’únic ham és Puigdemont i tot el que s’ha construït en aquests anys de transició, inclosa la presidència de Laura Borràs i la secretaria de Turull, són mers instruments amb escàs valor polític i electoral. Va semblar una estratègia nova, però en realitat és un calc de la jugada mestra de Xavier Trias a les municipals, en les quals es va presentar presumptament a les llistes d’un partit independentista sense pronunciar mai la paraula independència. Es tracta una altra vegada de repetir la fórmula magistral d’amagar les sigles per posar en valor el candidat. En el cas de Puigdemont, la filigrana és de les que fan època: en la primera tombarella, retorna com el president restituït que "culminarà la independència", i en la segona s’autoproclama el garant de la "bona gestió" autonomista. La floritura porta el copyright de Trias, perquè segueix el camí que tan hàbilment va iniciar a Barcelona: la tornada a la Convergència de tota la vida, això sí, sense confessar-ho.

Puigdemont ha d’aterrar d’una vegada l’avió a la realitat, però als seus fidels els ha de dir que es torna a enlairar. Semblen dues maniobres incompatibles, però a Catalunya ja estem acostumats als trucs de màgia. Sense anar més lluny, Puigdemont va ser capaç d’obrar el miracle de proclamar una DUI i suspendre-la només vuit segons més tard, i amb això va aconseguir crear la il·lusió que tot es podia fer però no convenia materialitzar res. Aquest cop, torna amb una altra pirueta convenientment ambigua, com és marca de la casa, però almenys ja testada una vegada amb cert èxit. El 12M sabrem si torna a caure dret.