DESENA AVINGUDA | Joan Cañete Bayle
Quan parla d’Israel, l’alt representant de la política exterior de la Unió Europea, Josep Borrell, no ho fa de nom. El 1969, Borrell va passar l’estiu en un quibuts pròxim a Hebron, on va coincidir amb la que seria la seva primera dona. El 1969, dos anys després de la guerra dels Sis Dies (1967), tot just havia començat l’ocupació israeliana de Cisjordània, la franja de Gaza i Jerusalem Est més enllà de la Línia Verda, les fronteres d’Israel reconegudes per la comunitat internacional. Europeista i creient en el multilateralisme, durant anys a Borrell se’l va considerar un admirador de l’Estat d’Israel, fins que la seva defensa de la legislació internacional i els drets humans el va fer caure al costat contrari de les simpaties dels amics d’Israel. El seu nomenament al capdavant de la diplomàcia europea ja va ser rebut amb suspicàcies per part de Tel Aviv i amb crítiques de la premsa israeliana, però ha sigut la seva postura ferma en contra de la massacre indiscriminada de civils a la Franja de Gaza la que l’ha inclòs en la llista (cada vegada més nombrosa) d’enemics públics de l’Estat hebreu.
El Borrell criticat per la seva postura davant l’operació militar a Gaza ("un horror no en justifica cap altre") és el mateix que va ser elogiat per la seva posició inequívocament europeista davant la invasió russa d’Ucraïna. Són dos conflictes molt diferents, però es poden abordar amb la mateixa visió del món: rebuig de la mort dels civils, defensa del dret internacional com la manera de lidiar amb els conflictes i claredat i fermesa a l’hora de defensar els principis. No hi ha zones d’ambigüitat en la postura de Borrell a l’hora de denunciar l’injustificable. A Ucraïna, l’europeisme es considera part del conflicte perquè ho veu com una agressió no només a un país europeu, sinó a la idea d’Europa. A Gaza, l’europeisme entén l’amenaça que comporta la massacre de civils a la idea d’un sistema de relacions internacional basat en els drets humans i un model de governança mundial. Una idea que, després del tràgic segle XX, Europa ha fet gala de liderar.
Un dels drames d’Israel és que el mateix sistema de governança creat després de la Segona Guerra Mundial, entre altres motius per evitar que es tornés a produir un altre Holocaust i que va donar lloc al naixement de l’Estat hebreu, s’ha convertit en un dels seus objectius declarats. Ni l’ONU, ni la legislació internacional, ni els tractats internacionals ni principis universals com el respecte i la defensa dels drets humans concerneixen a Israel, cridat pels utòpics que van acudir als seus quibuts en les albors de la seva creació a formar part d’un ordre internacional més just, malgrat l’innegable caràcter nacionalista i colonialista de la ideologia sionista. Avui, en canvi, Israel representa l’unilateralisme més extrem, la impunitat descarnada, la desacomplexada llei del més fort. El seu concepte de la legítima defensa implica una matança insofrible de civils, milers d’ells nens, i la destrucció sistemàtica d’un territori empobrit, superpoblat i sense capacitat de defensar-se.
És, en definitiva, un desafiament al sistema de cos ideològic de les relacions internacionals del qual Europa ha fet bandera des de la Segona Guerra Mundial. Un desafiament únic, a causa del suport dels Estats Units a Israel i la complexa relació dels països europeus amb Tel Aviv. L’Estat hebreu, políticament, és Occident, un dels nostres. Per això, l’exemplaritat occidental s’enfonsa entre els hospitals de Gaza convertits en objectiu militar. I, amb aquesta, una idea de les relacions internacionals consubstancial a la construcció europea. Durant anys, la Unió Europea, molts països i l’opinió pública han preferit no veure el que passava (el que avui passa no va començar el 7-O), però, 30.000 morts després, ja no és possible autoenganyar-se. Per això Borrell parla d’embargament d’armes i països com Irlanda i Espanya plantegen activar el botó nuclear de la relació entre Europa i Israel: la clàusula sobre respecte als drets humans de l’Acord d’Associació UE-Israel. Paraules molt majors.
A Europa i a Borrell no els queda gaire espai: malgrat que pesi a moltes cancelleries, la postura genuïnament europeista avui davant Gaza és la que amb coratge manté l’alt representant de la política exterior de la Unió Europea.
El coratge europeista de Borrell
7
0
16.02.2024
DESENA AVINGUDA | Joan Cañete Bayle
Quan parla d’Israel, l’alt representant de la política exterior de la Unió Europea, Josep Borrell, no ho fa de nom. El 1969, Borrell va passar l’estiu en un quibuts pròxim a Hebron, on va coincidir amb la que seria la seva primera dona. El 1969, dos anys després de la guerra dels Sis Dies (1967), tot just havia començat l’ocupació israeliana de Cisjordània, la franja de Gaza i Jerusalem Est més enllà de la Línia Verda, les fronteres d’Israel reconegudes per la comunitat internacional. Europeista i creient en el multilateralisme, durant anys a Borrell se’l va considerar un admirador de l’Estat d’Israel, fins que la seva defensa de la legislació internacional i els drets humans el va fer caure al costat contrari de les simpaties dels amics d’Israel. El seu nomenament al capdavant de la diplomàcia europea ja va ser rebut amb suspicàcies per part de Tel Aviv i amb crítiques de la premsa israeliana, però ha sigut la seva postura ferma en contra de la massacre indiscriminada de civils a la Franja de Gaza la que l’ha inclòs en la llista........
© El Periódico (CAT)
visit website
login
who are we?
contact us
qosheapp
Toi Staff
Gideon Levy
Belen Fernandez
Andrew Mitrovica
Mort Laitner
Nikkei Editorial
Rami G Khouri
Ali Fathollah-Nejad
