DESENA AVINGUDA | Joan Cañete Bayle
La democràcia nord-americana en acció vista als caucus d’Iowa és un parell de centenars de votants en una església, o una escola, o una estació de bombers, escoltant els arguments dels representants dels candidats en disputa i reunint-se en grupets per després comptar-se a mà alçada. Cert: els caucus són pintorescos, poc diversos i gairebé gens representatius de la realitat dels EUA, i la premsa nord-americana els dona una importància exagerada que dura el que triga Nou Hampshire a celebrar les seves primàries. I tot i així, simbolitzen una manera de ser dels EUA –blanca, rural, treballadora, autogestionada, comunitària, radicalment democràtica en els seus processos de decisió– que a molts nord-americans els agrada pensar que és l’autèntica ànima del país. Des del seu naixement, els EUA són un relat tan poderós que és capaç de resistir fins i tot els envits de la realitat que el neguen o el qüestionen. A Iowa, creuen que el seu caucus és la prova que els EUA són la millor nació del món, inigualable i exemple per a la resta. Res a discutir, des del seu punt de vista.
En ocasions, costa entendre la veloç evolució de la societat nord-americana, i com els pactes socials i les coalicions ideològiques han canviat per complet. En poc més d’un segle, el partit que va advocar per l’abolició de l’esclavitud (el Republicà) s’ha convertit en l’abanderat del nativisme nord-americà amb evidents components racistes i excloents. El partit del sud esclavista (el demòcrata), que va construir el segregacionisme, es va arrogar la causa dels drets civils. Aquest mateix partit, en el passat el dels latifundistes del sud, rep avui el suport d’àmplies capes de la població més ben educada i amb més ingressos, i al republicà costa trobar-hi, més enllà d’alguns dels seus donants, restes de la formació que representava el nord industrial.
La potent narrativa fundacional durant dècades ha qualificat de socialista o comunista qualsevol intent de representació de les classes treballadores, i a poc a poc els més desfavorits s’han trobat sense veu política. Avui, convençuts de ser víctimes de la globalització, s’aferren al relat i es consideren els representants d’aquests EUA –rurals, treballadors, autogestionats, comunitaris, radicalment democràtics en els seus processos de decisió i... blancs– dels quals ningú s’ha atrevit mai a qüestionar els fonaments, malgrat les òbvies contradiccions des del seu naixement (de l’esclavitud a la desigualtat de riquesa, per no estendre’s gaire en els exemples). D’aquí ve aquest MAGA, tornar a fer gran Amèrica. ¿Qui pot oposar-s’hi? ¿Qui s’atreveix a qüestionar-lo, si el seu argumentari és un compendi (caricaturitzat, extrem i manipulat, però arrelat en els mites fundacionals) del que els EUA es diuen si mateixos des del seu naixement?
Donald Trump juga amb una carta imbatible, per derrotar-lo caldria admetre unes veritats molt incòmodes sobre preguntes essencials del caràcter nord-americà: què és ser nord-americà, quin és el paper de la religió, quines són les obligacions de l’Estat i els seus límits, fins a quin punt continuen tenint vigència mites fundacionals explícits o implícits com el melting pot (gresol de cultures), la naturalesa emprenedora de l’individu, la saviesa del mercat, la demonització de l’Estat, l’efectivitat de l’exhaustiu sistema de checks and balances quan el partidisme és monolític, etcètera. La progressia nord-americana mai ha qüestionat les preguntes essencials. Per incompareixença, les ha convertit en veritats inapel·lables. Per això el nativisme, sempre presenta, quan s’han donat les circumstàncies adequades, sigui imparable, fem gran Amèrica una altra vegada.
Una part molt important dels nord-americans senten por del present i del futur. Consideren amenaçada l’essència del que significa ser nord-americà per unes elits allunyades de la realitat en els seus condos meravellosos, una globalització que els EUA ja no lideren i una multiculturalitat que dona lloc a desenes de polítiques d’identitat que veuen inintel·ligibles i agressives. Trump se’n nodreix, i va directe cap a quatre anys més a la Casa Blanca. És tant una victòria del conservadorisme com una derrota del progressisme (liberalisme en terminologia nord-americana), incapaç de redefinir el que significa ser nord-americà avui.
Trump, d’Iowa a la Casa Blanca
5
0
19.01.2024
DESENA AVINGUDA | Joan Cañete Bayle
La democràcia nord-americana en acció vista als caucus d’Iowa és un parell de centenars de votants en una església, o una escola, o una estació de bombers, escoltant els arguments dels representants dels candidats en disputa i reunint-se en grupets per després comptar-se a mà alçada. Cert: els caucus són pintorescos, poc diversos i gairebé gens representatius de la realitat dels EUA, i la premsa nord-americana els dona una importància exagerada que dura el que triga Nou Hampshire a celebrar les seves primàries. I tot i així, simbolitzen una manera de ser dels EUA –blanca, rural, treballadora, autogestionada, comunitària, radicalment democràtica en els seus processos de decisió– que a molts nord-americans els agrada pensar que és l’autèntica ànima del país. Des del seu naixement, els EUA són un relat tan poderós que és capaç de resistir fins i tot els envits de la realitat que el neguen o el qüestionen. A Iowa, creuen que el seu caucus és la prova que els EUA són la millor nació del món, inigualable i exemple per a la resta. Res a........
© El Periódico (CAT)
visit website
login
who are we?
contact us
qosheapp
Toi Staff
Gideon Levy
Belen Fernandez
Andrew Mitrovica
Mort Laitner
Rami G Khouri
Nikkei Editorial
Ali Fathollah-Nejad
