CHEMA MOYA / EFE

Un dels Oscars que més em crida l’atenció és el de maquillatge i perruqueria. En l’edició d’enguany, l’assumpte s’ha debatut entre la tradicional transformació d’un actor en un personatge històric, és a dir, identificable, i la imaginació que es desborda en la recreació d’uns individus estrafolaris, és a dir, sense les coercions de la realitat. O, per fer-ho més fàcil: la cosa ha anat al voltant dels nassos (el de Golda Meir i el de Leonard Bernstein), de cromos atòmics (Oppenheimer i els seus companys) o de pobres criatures desemparades i esperpèntiques.

I, després, hi ha la meravella de La sociedad de la nieve, que va més enllà i que aconsegueix que el maquillatge (i la perruqueria) no siguin només una filigrana tècnica o una aposta a favor de la versemblança. Essent tot això, que també ho és, el treball de les germanes López-Puigcerver, de David Martí i Montse Ribé, es converteix en un decisiu element narratiu.

Ho explica Ana López-Puigcerver: "El canvi d’aspecte no solament reflecteix el pas del temps, sinó que explica la història". El documental sobre com es va fer potser és més interessant i tot que la pel·lícula, perquè posa en evidència les dificultats de l’equip, en condicions extremes. En el cas del maquillatge, calia que es veiés una continuïtat (la filmació va ser d’acord amb la cronologia de la tragèdia, però amb 140 dies de rodatge per als 72 dies del drama) i alhora que pràcticament no es notessin els canvis. Minúsculs, insistents, demolidors: els rostres colrats i recremats; les mans clivellades a poc a poc; el procés de degradació física i l’emmagriment. Tot i la programació prèvia, exhaustiva, aquest va ser un treball d’improvisació estructurada a partir de les condicions canviants de la muntanya: les cremes que evolucionen de manera diferent a 3.000 metres, les barbes, que han de créixer compassades amb els dies, els hematomes, les ferides. Un exercici poderós i essencial, justament perquè és artesà i imperceptible, necessàriament imperceptible.