A1-173735169.jpg / ZOWY VOETEN

Si no vius enlloc no existeixes. Tot i que estiguis aparentment viu, tot i que respiris, tot i que pateixis, tot i que a estones somriguis, tot i que facis petons als teus fills, tot i que t’espremis el cervell perquè la família pugui menjar. Tot això tant és. Ets invisible i les persones invisibles no tenen drets. Les traves que alguns ajuntaments posen de manera conscient a les persones migrants al nostre país per obtenir l’empadronament constitueixen una de les formes més cruels de deshumanització possible. També és il·legal, però això sembla que no importa gaire.

La Llei 7/1985, reguladora de les bases del règim local, és clara respecte a l’obligatorietat d’empadronar tot ciutadà al municipi en el qual resideix independentment de l’estat o tipus de vivenda. Independentment de les controvèrsies juridicoprivades sobre la titularitat de l’habitatge. Independentment que la residència sigui un àtic amb piscina o un banc d’un parc, un pis en un barri qualsevol o una barraca en un assentament. Tots els residents en un municipi en són veïns, però, no obstant, alguns ajuntaments seleccionen els veïns que ho poden ser oficialment. El rebuig és evident.

L’esborrament dels veïns políticament rebutjats és, a més, covard perquè es practica utilitzant la més útil de les eines dissuasòries: la burocràcia.

Recordo una exitosa sèrie de videojocs de simulació social, Los Sims, que tenia com a objectiu construir veïnats perfectes, amb cases habitades per famílies idíl·liques que complien tots els seus somnis. Penso en les similituds entre el videojoc i les sibil·lines pràctiques d’alguns consistoris. Quina por.

I així és com a tu que no existeixes tot i que visquis, el teu ajuntament t’està dient que no tens de dret una assistència mèdica, que no pots escolaritzar els teus fills, que no et pots inscriure com a demandant d’ocupació.

Perquè a tu que vius tot i que no existeixis, el teu ajuntament t’està dient que potser existeixes, però no podràs viure.