Pedro Sánchez Y Begoña Gómez

La decisió de Pedro Sánchez de seguir al capdavant del Govern ha sigut polèmica, com gairebé tot el que resol un president tan controvertit. Per a alguns ha constituït la demostració que la seva retirada durant cinc dies al racó de pensar era pura mentida, perquè la seva reflexió només podia acabar amb la dimissió. Potser confonien desig amb realitat. Per a d’altres, ha representat la millor de les notícies, tot i que també hi ha entre aquests últims els que pensen que ha quedat curt, que havia d’haver anunciat grans mesures. S’han fet en els últims dies moltes conjectures, acudits i fins i tot s’ha destil·lat el menyspreu, des d’una masculinitat caduca, envers un home que admet públicament estar tocat, trencat, perquè els atacs no ja a la seva persona, sinó a la seva dona, li semblen insuportables. Així que, mentre els socialistes, els seus aliats i els seus votants han viscut aquests dies amb angoixa, l’oposició assaboria la seva victòria. Per fi se n’anava. Ja el 2020, en plena pandèmia, es veien a Madrid samarretes amb el lema «Sánchez ves-te’n ja», tot i que acabés pràcticament d’arribar.

Es pot criticar, i s’ha fet moltes vegades, que Sánchez hagi fet públiques les seves debilitats i els seus dubtes. Això es resol a casa i en silenci, deien. No obstant, publicitar la seva situació anímica ha servit perquè almenys part de la població espanyola reflexionés també sobre la deriva d’aquesta societat. Ningú qüestiona que els poders públics, l’Executiu en particular, han d’estar sotmesos al control i la crítica per part de l’oposició i dels mitjans de comunicació, però les notícies falses i la malvolença haurien d’estar fora d’aquest exercici de vigilància de l’actuació governamental. La mentida existeix des que el món és món i la guerra bruta per acabar amb l’adversari, també. El fet nou en aquest moment històric és que la màquina del fang, per utilitzar les paraules de Sánchez/Eco, està propulsada per les incontrolades xarxes socials de les quals se serveixen per als seus nefastos objectius mitjans de comunicació sense homologar i també, en ocasions, l’oposició i, sens dubte, l’extrema dreta.

Així que si Sánchez compleix la seva paraula, posa punt i a part i treballa «sense parar per la regeneració pendent» de la democràcia espanyola, la seva aturada haurà sigut positiva per al bé comú. Falta per saber com pensa treballar per aconseguir-ho. Si mirarà d’integrar el PP en aquesta tasca, per difícil que resulti, ja que no sembla que els populars estiguin per donar ni aigua al president, o si ho farà impulsant lleis que facilitin l’exercici normalitzat de les institucions, fent ús de la majoria parlamentària que el sustenta. Aquesta normalització institucional és imprescindible i urgent, especialment pel que fa a l’administració de justícia i no, com diuen els crítics del Govern, per controlar-la, simplement perquè deixi de ser un baluard d’oposició política i funcioni amb la neutralitat exigible en un país democràtic. La gran incògnita ha sigut aclarida, però encara queda per dilucidar què farà ara.