Sergi Sol

Amb la mateixa vehemència amb què el Consell Nacional de Junts beneïa la redacció de la llei d’amnistia (amb el timbre de Waterloo) al novembre, avui la rebutgen. Sempre amb l’actitud altiva de qui s’estima molt i no admet una altra veritat o raonament que el propi. O el que jo digui o dono una puntada de peu a la taula.

Llavors en van proclamar les virtuts perquè, segons van dir, la llei d’amnistia "compleix totes les expectatives". I despatxaven així els dubtes expressats des de Ginebra pels republicans, que s’ensumaven que el jutge es podia treure de la màniga el delicte de terrorisme. Però Waterloo no va voler escoltar res i mantenia que esmentar el terrorisme podia tenir conseqüències desastroses a Europa. Per això finalment es va acabar –d’acord amb les tesis de Ginebra– amb un quirúrgic redactat per impedir que el jutge s’intentés burlar de la llei traient-se de la màniga una nova imputació.

La sagrada unitat

De cap de les maneres. Faltaria més. S’ha de demostrar a cada corba que si s’ha d’anar amb el gas a fons, s’hi va, que no es té por de res ni de ningú. El que importa és que sempre quedi clar on són la gosadia i la valentia, qui és el temerari i qui els caguetes.

Els pupils de Puigdemont han acabat per votar en contra de la llei i tot seguit gallejaven amb la possibilitat d’enviar a fer punyetes la legislatura i provocar unes noves eleccions. Abans que res que quedi molt clar que ells no tenen miraments, i així donen satisfacció a la pulsió de mascle alfa que projecta el capitost davant propis i estranys.

El rebuig de la llei d’amnistia per part de Junts al costat del PP i Vox és una mena de tragicomèdia que, a més de donar ales a l’argumentari de la dreta, sembla deixar pista lliure per a aquells jutges que combaten ferotgement aquesta llei i qualsevol acord que no passi per uns inquilins de la Moncloa que, si no pertanyen a la dreta pura i dura, abjurin de tot acord amb la perifèria que amenaça la sagrada unitat d’Espanya.

La pregunta pertinent és si de veritat Puigdemont està per votar que no a la llei d’amnistia si no té totes les garanties per assegurar-se’n el retorn sense que algun jutge retorci el sumari i la llei per impedir que s’executi. Clar que també ens van dir que això no anava de solucions personals. Perquè és obvi que la voluntat manifesta del jutge és considerar Tsunami Democràtic una organització terrorista. Aquest fet deixaria Rovira en una situació crítica. I ficar al mateix sac Puigdemont, malgrat que des del mateix Waterloo es va carregar amb virulència contra Tsunami. D’això es dedueix que la imputació de Puigdemont per part de García-Castellón té poc o nul fonament. Tsunami, una iniciativa de la qual va fer apologia Pep Guardiola, va ser una proposta que l’independentisme més fanfarró no va dubtar a enviar a la picota.

Pot ser que Puigdemont, portat pel seu orgull i vocació de llop solitari, s’hagi ficat en un carreró sense sortida. I amb això engegui en orris l’amnistia. Com també la legislatura mentre obre les portes del Govern central a Feijóo i Abascal. Però potser també tant li fa si amb això acapara el protagonisme i dona vigor al seu ego d’ufà líder que al maig es presentarà a les eleccions europees.