La conferència del president Puigdemont ha posat a ballar la coctelera política i mediàtica. Aquí i allà. Coctelera amunt, coctelera avall. L’expectació no se centrava en si es presentaria a les eleccions catalanes o no. El secret ja no era tal des de feia dies. El què, doncs, havia quedat en un segon pla. El que importava era el com anunciaria la seva candidatura, amb quins compromisos, amb quins objectius. I ho va fer al més pur Puigdemont style. I tots amb el cap xarbotat! Perquè el president a l’exili va recuperar una contundència i una terminologia que bona part de la classe política catalana havia arxivat a la carpeta de la nostàlgia independentista. Parlant de convocar un referèndum d’autodeterminació, encara que no sigui pactat. Sense esmentar la desobediència però instant a acabar la feina que havia quedat a mitges i comprometent-se a tornar a Catalunya si té la possibilitat de ser investit president, encara que hi hagi un perill real de ser detingut. També és veritat que cap altre missatge hauria decebut la seva platea. I que, malgrat el lideratge inapel·lable que es desprèn de les seves intervencions, la realitat política actual fa difícil imaginar una segona onada de confrontació total contra l’Estat. Però, vaja, com a mínim la posada en escena ha sacsejat la coctelera i ja ha suscitat declaracions i contradeclaracions a la seva candidatura, a la seva proposta de llista unitària, al seu desig de tornar a Catalunya... I, així, el Puigdemont style torna a centralitzar la política catalana i espanyola i és evident que determinarà la línia de la campanya electoral. L’efecte Puigdemont encara no s’ha calibrat en cap enquesta electoral, però ningú dubta que d’una manera o una altra en tindrà. Entre els decebuts, però, també n’hi ha amb el president a l’exili, i els darrers moviments de Junts a Madrid tampoc són auguris d’una gran confrontació amb Madrid, certament. Per tant, caldrà veure com es va sacsejant la coctelera en els propers dies. Perquè el que queda clar és que de moviment n’hi haurà.