Habemus llei d’amnistia. I ara què? Perquè és evident que aquí no acaba res ni comença tampoc res. Potser sí que ho podríem considerar un punt i a part. Un capítol tancat –o no, perquè veurem com evoluciona la tramitació legislativa i per on intenten saltar la tanca la judicatura–. Però en cap cas és la fi de la història de l’independentisme. Segurament és un pas necessari per fer net i encarar la negociació realment important. Que no és cap altra que la celebració d’un referèndum d’autodeterminació. Un horitzó llunyà, per què enganyar-nos?, però ha de ser l’objectiu a abastar. Si l’horitzó que ens proposem és millorar en autofinançament, guanyar competències i influir en la política espanyola –fins que l’aritmètica actual ens ho permeti– serem tan poc ambiciosos com babaus. N’hi ha que en diuen ser realistes. Jo en diria, suaument, conformistes. Dir amén a Espanya i renegar del passat recent.

Poca confiança en les taules de diàleg que en teoria s’han de posar en marxa. Si han de tenir la mateixa efectivitat que l’ús del català a Europa, el traspàs de Rodalies i de ves a saber què en matèria d’immigració... I la mateixa fe professo pel lideratge dels partits independentistes, que han tornat a la tradicional ofuscació dels tacticismes polítics. Què aportaran de nou en aquest entramat les noves llistes que volen ocupar el quart, cinquè o ves a saber quin espai de l’independentisme? Estem parlant de saba nova o de la cançó de l’enfadós? Serà un revulsiu o ens dividirà encara més? D’avaladors d’una teoria i de l’altra, en tenim a grapats. Però cap d’ells sap realment què passarà. Més garbuix el tenim assegurat. Més veus per posar-se d’acord i més posseïdors de la veritat absoluta. Però també és cert que no anem sobrats de lideratges potents i que d’algun lloc han de sorgir. A aquestes alçades, però, de qui només em sento devota és de la ciutadania que, malgrat tot, continua professant la fe independentista. Desconcertada i desanimada, sí. Però independentista fins al moll de l’os. A ells, un altar.