La violència de gènere és una xacra que portem enganxada com una paparra des de fa dècades. O, més ben dit, de tota la vida. Alguns experts afirmen que no és cert que n’hi hagi més ara que abans. La diferència és que les dones actualment tenen més eines a l’abast per fer aflorar els casos de maltractament, i s’hi suma un major empoderament femení i una conscienciació col·lectiva de repulsa vers les actituds masclistes. Però, malgrat que la societat vol caminar cap a l’erradicació de la violència de gènere, el cert és que les xifres van en una altra direcció. Més de 6.000 homes han estat detinguts aquest any a Catalunya per actes de violència masclista en l’àmbit de la parella. Això significa un increment del 9,6%. També ha augmentat el nombre de denúncies, fins a un 13,2%, i, tràgicament, el de feminicidis (14 aquest any, cinc més que l’anterior). I, més greu encara, si és possible: en nou dels catorze casos l’entorn tenia coneixement que hi havia situacions de conflicte o violència. Una mort pràcticament anunciada.

Ahir, Dia Internacional per a l’Eliminació de la Violència vers les Dones, es tornava a evidenciar la situació d’indefensió i de coacció en què viuen tantes i tantes víctimes. Que malgrat que es multipliquen les eines i creix l’empoderament femení, no n’hi ha prou. I tornàvem a sentir el testimoni poderós de les supervivents que han pogut superar-ho. És l’únic alè d’esperança. El seu exemple. La seva fortalesa per sortir del pou. I cada vegada en són més. Però no en són prou. Anem tard. Falten encara més mitjans i falta, sobretot, rapidesa de reacció. I efectivitat. Molta efectivitat per aturar aquells casos que arriben a la comissaria i que després en seu judicial topen amb dilacions o mesures que, malgrat la llei del només sí es sí, podrien ser molt més eficaces. I falta, també, més solidaritat. Més implicació social. Dèiem que en nou dels catorze feminicidis l’entorn coneixia la situació. Com gosa algú tancar els ulls davant això? Com gosa ser-ne còmplice?