Sense caixers. Sense botigues. Sense metges i infermeres als centres d’atenció primària. Amb un despoblament creixent que deixa masos i habitatges abandonats. I quasi sense pagesos. El que alguns anomenen despectivament “territori” es va dessagnant de mica en mica i ni tan sols l’especulació urbanística a les grans ciutats aconsegueix fer de contrapès per evitar l’abandonament del món rural, tal com el coneixem en essència. D’aquell del qual molts som originaris però ens hi anem desarrelant, quasi renegant, sense valorar l’abast de les conseqüències.

Les protestes dels pagesos d’aquesta setmana han tornat a posar sobre la taula les dificultats que fa dècades que suporten al món rural. Al territori, una paraula que ara defugim, perquè ens afegim al carro d’aquells que la utilitzen com a diminutiu, com a extraradi de la centralitat, com a gueto caducat, com a contrari de modernitat. En canvi, si busquem la definició al diccionari ens adonarem que territori ho és tot, ciutat i poble: “Porció de la superfície terrestre subjecta d’apropiació per part d’un grup d’individus a fi de portar a terme qualsevol activitat, especialment les activitats de producció i reproducció o consum, els quals la consideren com a demarcació de l’exercici d’una sèrie de competències (polítiques, administratives, etc.)” Territori ho som tots. I país, també. Però el desarrelament del món rural és evident i fins ara cap iniciativa política ha estat prou contundent o efectiva per revertir aquesta situació. Ni s’hi han posat prou recursos ni prou interès. Polítiques que es fan des del desconeixement de la realitat del territori, del país. Iniciatives vetades per un vestit de modernitat però en què sota la pell s’amaguen interessos econòmics. “La nostra fi és la vostra fam”, clamaven moltes pancartes que duien els pagesos en els seus tractors, tot travessant el centre de Barcelona. Intentant despertar consciències sobre la necessitat d’aquest equilibri territorial, de mantenir aquest cordó umbilical que ens uneix i que ens dona vida.