El traspàs d’any facilita fer balanç i fixar objectius. Resulta evident que el procés engegat el 2017 s’ha acabat, entès com forçar l’Estat a negociar un referèndum des de la unitat política i la reivindicació massiva al carrer. Potser entrem en una etapa de reclamació sostinguda durant dècades –tres consellers van acabar l’any demanant poder dir la seva en transport, immigració i educació– o potser no sabem cap on anem, més aviat. De moment, tirar endavant l’amnistia per anar tancant ferides del 2017, i ressituar-se en una casella similar a la del 2012, quan Rajoy va negar un canvi en el finançament a la Generalitat que va dur el president Mas cap a l’autodeterminació. Sánchez és més hàbil i esgota les opcions de la Constitució i potser l’Estatut del 2004 per no acabar com Rajoy amb Catalunya, o simplement per guanyar temps forçat per la necessitat del PSOE de seguir al govern. Però explora camins com el de l’amnistia, que generarà un soroll com no ens imaginem aquest 2024, ja des del dia 10 quan es debati al Congrés el projecte de llei.

Menys fressa genera, de moment, la cessió de competències amb què La Moncloa pretén acontentar els partits independentistes o la Generalitat. El camelo de cedir i gestionar “marrons” com l’ingrés mínim vital ja només aguanta un dia de titulars, el de l’entrevista Sánchez-Aragonès prèvia a Nadal. Però permet endevinar que Sánchez s’atreveix, de moment, a explorar la cogestió d’àmbits més transcendents, com inclou l’acord PSOE-ERC sobre Rodalies. Serà igual de difícil avançar en la reforma del finançament, però ves que ho proposi en la línia d’una Agència Tributària cogestionada, com permetria l’Estatut, que inclou la recaptació i gestió delegada dels impostos, mitjançant un consorci. Queda molt de camí i molt de 2024, però també moltes lleis que Sánchez necessitarà d’aprovar al Congrés. Caldrà comprovar fins on vol arribar, també en aquest àmbit, on fins ara no s’atreveix encara ni a fer públiques les balances fiscals autonòmiques.