A les acaballes de la vuitena legislatura, el Parlament aprovava la llei bàsica que desplegava la condició d’oficial de la llengua occitana, no només a l’Aran, sinó a tot Catalunya. Un desplegament legal que tenia la voluntat, com qualsevol llei de llengua, de protegir-la, i, en protegir-la, protegir la cultura en què hi és expressada. Amb la llei es tractava de fer créixer consciència i competència lingüística dels parlants d’una llengua, l’occitana, en franc procés de minorització. Calia i cal fer créixer l’ús social de l’occità a l’Aran, i, en definitiva, calia i cal prestigiar-la, la llengua. I si bé és cert que la declaració d’oficialitat a Catalunya de la llengua occitana, aranès a l’Aran, defensa la pluralitat de llengües que sempre ha inspirat la política lingüística catalana, no és menys cert que el títol amb què es presentava el projecte de llei, llei de l’aranès, entrava en contradicció amb la lletra del text estatutari. Per tant, calia començar per canviar el nom de la llei, i era obligat de fer-ho per fer justícia al nom de la llengua. La denominació “aranès” respon a una realitat sociolingüística i administrativa, sociopolítica; i no hi ha res que faci dubtar de l’occitanitat de l’aranès. El terme occità és el nom internacional de què se serveix la comunitat científica per definir la llengua que es parla al domini lingüístic d’Occitània, i, doncs, també a l’Aran. El terme occità no és excloent, ben al contrari, és del tot inclusiu. Per tant, llei de l’occità, aranès a l’Aran fou el títol amb què la llei s’aprovava amb el just equilibri perquè plagués a l’Aran, que parla d’aranès amb sentiment de llengua pròpia, i del qual en pogués respondre l’autoritat científica.
I si destaquem que aquesta fou una de les lleis importants d’aquella legislatura, és perquè a més a més de la voluntat de voler protegir l’occità per prestigiar-lo, aquesta llei marcava una fita històrica per al desplegament de les relacions occitano-catalanes. I és que oficialitzar a tot el país la llengua pròpia de l’Aran incrementava substancialment el nivell de protecció que des de Catalunya es fa de la Weltanschauung occitana. I per què cal destacar-ho? Doncs perquè aquesta llei despertava un interès inusual entre els occitans, perquè removia les aigües plàcides i calmades de la rutina resignada a sobreviure enfront del procés d’assimilació engegat de segles per l’Estat francès. Els occitans no menystenen el pes de Catalunya, que pot decantar el moviment bascular de l’estandardització, perquè l’aranès és l’única variant que porta llei de llengua oficial a l’occità. D’aquí la importància perquè la llei recollís la independència de l’autoritat acadèmica respecte del poder polític; i és que l’aranès no pot codificar-se de manera aïllada, cal que participi de l’estandardització pluricèntrica de l’occità. Per això és que l’Institut d’Estudis Aranesos ha de comptar amb la recerca i la investigació per tal d’assolir el caràcter plenament acadèmic perquè li sigui reconeguda l’autoritat lingüística per tal de fixar els convencionalismes d’ús.
I perquè la llengua hi guanyi, en àmbits d’ús, cal que sigui emprada per tothom tothora, però si legislem per protegir la llengua i per incentivar-ne l’ús, no podem eximir, tal com feia el projecte de llei, l’administració de l’Estat de servir-se de l’aranès, a l’Aran, i de fer-ho d’una manera preferent. Esmenar-ho va portar la llei al Consell de Garanties Estatutàries, el dictamen del qual en recomanava la supressió, perquè considerava que el significat d’ús preferent no era conforme amb el cànon de constitucionalitat enunciat per la doctrina del Tribunal Constitucional. S’entenia llavors i s’entén ara que és estatutari i constitucional de promoure l’ús de l’occità i de protegir-lo, des de tots els àmbits, en un context de desequilibri lingüístic per raó d’altres, de llengües, que li són hegemòniques per raons de classe, de prepotència administrativa i de mercat, tal com deia Fuster. Tingui la sensibilitat que tingui l’administració de l’Estat envers l’aranès, és perfectament concebible la vida social d’Aran organitzada en aranès, de manera que la integració dins la societat aranesa comporti el coneixement de la llengua, i que el plurilingüisme dels aranesos tingui un caràcter merament instrumental, sense implicacions de subordinació de la llengua pròpia a cap altra. Que això sigui possible, des de l’inici del desplegament de la llei, només depèn de l’actuació d’una política lingüística adequada, la qual depèn, al seu torn, de la política lingüística del govern de la Generalitat, però també del fet que els aranesos disposin del poder que necessiten per a la gestió del seu país.
L’occità de l’Aran
7
1
26.01.2024
A les acaballes de la vuitena legislatura, el Parlament aprovava la llei bàsica que desplegava la condició d’oficial de la llengua occitana, no només a l’Aran, sinó a tot Catalunya. Un desplegament legal que tenia la voluntat, com qualsevol llei de llengua, de protegir-la, i, en protegir-la, protegir la cultura en què hi és expressada. Amb la llei es tractava de fer créixer consciència i competència lingüística dels parlants d’una llengua, l’occitana, en franc procés de minorització. Calia i cal fer créixer l’ús social de l’occità a l’Aran, i, en definitiva, calia i cal prestigiar-la, la llengua. I si bé és cert que la declaració d’oficialitat a Catalunya de la llengua occitana, aranès a l’Aran, defensa la pluralitat de llengües que sempre ha inspirat la política lingüística catalana, no és menys cert que el títol amb què es presentava el projecte de llei, llei de l’aranès, entrava en contradicció amb la lletra del text estatutari. Per tant, calia començar per canviar el nom de la llei, i era obligat de fer-ho per fer justícia al nom de la llengua. La denominació “aranès” respon a una realitat sociolingüística i administrativa, sociopolítica; i no hi ha res que........
© El Punt Avui
visit website
login
who are we?
contact us
qosheapp
Toi Staff
Gideon Levy
Belen Fernandez
Andrew Mitrovica
Mort Laitner
Rami G Khouri
Ali Fathollah-Nejad
Nikkei Editorial
