Passejar per qualsevol zona comercial d’una de les grans ciutats de Catalunya és fer-ho en totes alhora. És igual si ets a Barcelona, Girona, Figueres, Badalona o Reus. Hi trobes el mateix. No perquè el comerç local no faci els millors esforços per marcar aquell punt diferencial. Sinó perquè només trobes les mateixes botigues pertanyents als grans grups com Mango, Inditex o Primark. Espais on hi ha pràcticament la mateixa roba de consum ràpid i que, alhora, es torna a mimetitzar en qualsevol dels grans centres comercials repartits per tot el territori. No només passa amb el vestir. També passa amb el menjar. Les mateixes cadenes, moltes americanes, a tot arreu. O si són d’electrònica o electrodomèstics, la bretxa encara és més gran. No es tracta de treure’ls valor. Pots vestir-te o menjar a un preu molt més baix. La qualitat, però, es nota. A tots nivells. I acabes amb la sensació de viure en un país de municipis amb una oferta comercial clonada.

A l’altra cara de la moneda hi ha el comerç tradicional. Un comerç d’emprenedors, que a vegades passa de generació en generació i amb un tracte molt diferent. Però cada cop són menys i amb més dificultats per tirar endavant. Les administracions sovint es vanten de donar suport al comerç local. Segurament és veritat. Però el cert és que el petit botiguer difícil ho té per ser competitiu. El pràctic monopoli de les grans marques i l’explosió de les compres per internet no els dona gairebé marge per guanyar-se la vida. I la pressió fiscal que ajuntaments i administracions els imposen en fan difícil la viabilitat. No és que les grans companyies hagin decidit engegar una croada per ensorrar els productes de proximitat, però sí que els redueix la clientela

Si això passa a les grans poblacions, als pobles mitjans o petits desapareixen les fleques, no hi ha peixateria i es tanquen les ferreteries. Una situació preocupant que el que acabarà és agreujant encara més aquella sensació que és igual a quina ciutat compris. Està tot repetit.