Quan ERC va fer fora Junts del govern, l’independentisme civil va pensar que més valia que el gabinet d’Aragonès esgotés el mandat en comptes de convocar noves eleccions. En primer lloc perquè estàvem saturats de disputes polítiques internes i tips d’anar a les urnes cada dos per tres sense treure’n l’aigua clara. En segon lloc, perquè el ventall independentista s’havia convertit en una olla de grills caníbals i la conseqüència era un abstencionisme agre de digestió difícil que hauria posat el PSC al Palau de la Generalitat. En tercer lloc, perquè un mandat més llarg concedia més temps a ERC per reforçar-se des de l’acció de govern i a Junts per acabar de consolidar-se, apaivagant el seu maremàgnum intern entre el corrent post-convergent i el corrent més octubrista. I, en quart lloc, perquè el país necessitava recuperar la normalitat administrativa d’un govern en ple funcionament.

Res de tot això ha canviat gaire, malgrat les interpretacions esbiaixades dels darrers sondejos esbiaixats: el PSC no ha retrocedit a les enquestes, la rivalitat entre els partits independentistes ha passat a ser una enemistat endèmica, l’acció de govern li reporta a ERC tant de reforç com de desgast, Junts no acaba de consolidar-se ideològicament ni orgànicament i la normalitat administrativa té un regust funcionarial que ensopeix. Per això els més escèptics recomanen no moure ni un dit fins que no sigui estrictament i legalment necessari, atès que l’horitzó és negre com el carbó. Però hi ha un factor que pot alterar aquest consens tàcit: el paper de Junts a Madrid és un valor que a Catalunya es cotitza alt: tractar el govern espanyol amb menys condescendència que ERC dona rèdits, permet als de Puigdemont retallar les curtes distàncies que el separen dels de Junqueras i apropar-se a la rivalitat directa amb els socialistes. Tindrà Aragonès el cap prou fred per exhaurir el mandat o cedirà a la urgència de convocar eleccions simultàniament amb les europees per mirar de revertir aquesta tendència?