Ruben Wagensberg no ha estat l’únic vinculat a la causa del Tsunami que ha tocat el dos. N’hi ha d’altres que ho han fet sense tant de soroll i cadascú ha qualificat els motius com ha volgut. Però del fet que algú se’n vagi a un país estranger perquè al seu no pot actuar amb llibertat per raons polítiques, se’n diu exili i no una altra cosa. Per estar tranquil o per meditar, el Montseny queda més a prop i el desert de Tanami, més lluny. I el seu cas, com el de tots aquells que tenen o han tingut condemnes i causes obertes per haver participat en les accions reivindicatives de l’independentisme català, ha de quedar inclòs en la llei d’amnistia. És veritat que no hem de pensar específicament en ell, ni en Carles Puigdemont ni en Marta Rovira, i que cal que s’hi incloguin tots els noms. Però ha de ser sense cap exclusió; no n’han de quedar fora ni el més anònim dels activistes ni el més rellevant dels capdavanters, per més que algú vulgui apel·lar a l’èpica del sacrifici altruista, que sempre s’invoca per als altres, això sí. La llei d’amnistia no necessita excloure explícitament aquelles persones acusades de terrorisme o de traïció perquè aquests delictes no s’han comès mai en el context temporal i polític que inclou la proposta. Per tant, de la mateixa manera que es diu que ningú no ha de témer res perquè la llei els tingui en compte, tampoc ha de passar res perquè no hi siguin. Primer, perquè hi ha prou unanimitat entre els promotors de la llei i alguns sectors jurídics a l’hora d’afirmar que aquests delictes no han existit. En segon lloc, perquè la constitucionalitat del text no depèn d’aquestes exclusions sinó que se sotmeti al criteri superior de la carta magna. En tercer lloc, perquè el sol fet de preveure unes excepcions contribueix a facilitar la feina d’aquells que no en tenen cap altra que novel·lar sumaris. I finalment, perquè si fins fa quatre dies ERC i el PNB compartien aquests criteris amb Junts, això deu voler dir que no estaven fora de lloc.