Quan passa un cop, o dos, es pot atribuir a la fatalitat o a qualsevol altra excusa, però quan la situació es repeteix de manera tossuda, se’n diu “perseverar en l’error”. És el que passa a l’independentisme institucional des del 2017, que viu entestat a ensopegar reiteradament amb un mateix problema: no poder, o no saber, correspondre a les expectatives que ell mateix genera. I això cou. Algú dirà, i molt encertadament, que tot plegat té molt a veure amb la naturalesa mateixa del moviment, que per definició, i a diferència d’altres, no busca, només, una hegemonia electoral o tres o quatre canvis conjunturals en l’estructura de l’Estat, sinó capgirar tot un statu quo. És allò que es resumeix en aquella estrofa d’Ovidi tan recurrent de “ja no ens alimenten molles, ja volem el pa sencer”. Cert. Però que aconseguir crear un nou estat enmig de l’actual equilibri de poder mundial sigui terriblement intricat no eximeix justament de la responsabilitat d’assumir públicament aquesta complexitat en lloc de frivolitzar-la amb aquell discurs tan nostrat d’“ho tenim a tocar”. Perquè vendre l’albirament d’una república que no serà genera això, un desig o expectativa, i el següent pas natural és que aquest sentiment es converteixi en desànim primer, enuig després i desmobilització al final. Però, no escarmentats amb el 2017, hi ha qui encara multiplica l’aposta arran de les negociacions amb la investidura. En si mateix, negociar amb el PSOE no té, o no hauria de tenir, res de bo ni de dolent. La clau és què n’esperes obtenir i, sobretot, ser molt clar i nítid amb els teus respecte a això. Mirin, si no, Bildu. Des del primer minut ha entès que, d’una investidura, no en podrà sortir mai cap “acord històric”, i el que ha fet és posar preu al seu suport i cobrar-lo ràpid per mantenir més o menys arrenglerades les seves files. Peix al cove, en diran alguns. Sí, sí, però allà hi són ells, a un pas de guanyar unes eleccions, mentre que aquí un tal Salvador Illa ja fa temps que es va escalfant a la banda pels demèrits dels altres.