Ara que ja han passat uns dies des que Puigdemont va fer el pas, potser comença a ser l’hora de fer-se segons quines preguntes com, i ara què? Ell, que és lletraferit, deu saber més bé que ningú que possiblement no hi ha debat més ancestral i intricat que aquell que discerneix entre fe i ciència. Una dicotomia filosofal que, en el pla que ens ocupa, ha propiciat que l’anunci de l’expresident hagi estat contextualitzat, en calent, des d’una lectura purament emocional –la fe– amb tota classe de reflexions que situen l’escenari polític exclusivament en això, en el desig, visualitzat en la idea d’una restitució després d’aquella nefasta experiència del 155 o amb l’argument, visceral també, que la seva és la candidatura que més toca els nassos a segons qui. D’acord, però insistim. I a banda d’això, què? I, per ser més exactes, què pot representar o què aporta la irrupció de Puigdemont en l’escenari del 12-M? I per poder escatir-ho, la base més empírica –la ciència– que hi ha a mà són els números. I a Junts saben, perquè ho saben, que el seu és un cap de llista que difícilment rascarà vot més enllà de la frontera de l’independentisme més convençut, però que, en canvi, sí que pot mobilitzar els desenganyats d’aquest espectre ideològic. I, en això, la reflexió pura i dura –la ciència de nou– ens assenyala que el sostre actual del Puigdemont presidenciable està en aquells 948.000 vots i 34 escons que va assolir en uns comicis, els del 2017, on el pic emocional era el que era. Per tant, i per molt que ara voregessin aquestes perspectives –que està per veure–, per una simple qüestió de múscul electoral, ni Junts, ni l’independentisme, difícilment estaran en disposició de plantejar-se segons quins embats o tirar pel dret, si és que això és el que tenen al cap realment. Perquè, potser, la cosa és més elemental i va, essencialment, de salvar els mobles i quedar davant d’ERC. Paraula d’incrèdul.