La bona gent de la Ceaqua, impulsors de la querella argentina contra els crims del franquisme, fa uns dies que posen el crit al cel per l’acte organitzat ahir a la Facultat de Dret d’Extremadura amb el títol La transició espanyola, un exemple de convivència entre els espanyols, amb ponents com Rodolfo Martín Villa, inculpat en la causa per crims de lesa humanitat i protegit per l’Estat, que es nega a extradir-lo.

Martín Villa representa com ningú aquesta foscúria de la transició; va començar sent ministre amb el cos de Franco encara calent, i ho va ser amb diverses ocupacions fins al 1982, amb temps i responsabilitats suficients per poder-lo acusar de les matances policials de Vitòria, el 1976, i Pamplona, el 1978. Aquest personatge, model de convivència, era encara en el govern espanyol quan Joan Mateu i Maria Teresa Sol van ser detinguts a Barcelona, el 1980, traslladats a la temuda prefectura de Via Laietana 43, i passats pels punys, les puntades de peu i els aparells de tortura dels policies, que els van interrogar durant deu interminables dies. Detinguts sota el paraigua legal de la llei antiterrorista, que donava via lliure a la policia, fins i tot per destrossar les persones.

“Els van destrossar, literalment.” Així ho explica en Jordi Mateu, germà del Joan i cunyat de la Maria Teresa, que ahir va participar en l’acte organitzat davant l’edifici de Via Laietana 43 per la Comissió de la Dignitat i l’ANC per reivindicar la conversió de la prefectura en un espai de memòria democràtica. I en Jordi va tenir feina, ahir, perquè no només va anar a recordar el pas per Via Laietana del germà i la cunyada, tots dos ja traspassats, sinó que també va reivindicar la figura del seu pare, Joan Mateu, que va ser detingut en dues ocasions per la policia franquista, el 1951 i el 1969.

Hi ha una anècdota singular que permet posar una mica d’humor a tanta merda com suposa això del cau de terror de Via Laietana. Joan Mateu, pare, era un home dedicat al món de la publicitat en el cinema, i per la seva activitat coneixia el cap de la brigada criminal de la policia, que no es perdia cap de les estrenes de pel·lícules que aleshores es feien en algun dels 180 cinemes que hi havia a Barcelona. Tanta era la confiança, que en trobar-se detingut a les garjoles se li va ocórrer dir que era amic d’aquest policia, de nom Gil Llamas, que va baixar a calabossos i escridassant-lo, “qui t’has pensat que ets, tu, fill de puta?”, li va clavar un cop de puny que el va tombar. El policia va fer mitja volta i va marxar, però al cap de tres hores Mateu ja era al carrer i l’endemà l’agent el va anar a veure, es va disculpar i li va fer un prec: “No em facis mai més això.”

La història del Joan Mateu, fill, i la seva companya, la Maria Teresa, és molt més dura. Durant els deu dies que va estar tancat a Via Laietana, el germà del Joan va anar cada dia al jutjat de guàrdia a presentar una denúncia per tortures. No li van fer cas. En Joan, quan va ingressar a Via Laietana va demanar un reconeixement a un forense, i aquest li va dir que els cops que duia se’ls hauria pogut fer caient per una escala. Quan finalment va sortir de la prefectura, ho va fer amb tres costelles trencades i el timpà destrossat.

Era el 1980, temps de la modèlica transició espanyola.