Un ortopedista ha dissenyat, a Anglaterra, una cadira “multigeomètrica” que ha resolt el problema de seure a molts malalts que tenen dolor a l’esquena. Els qui no podien resistir més de mig minut asseguts ara poden descansar en aquesta cadira força hores seguides. Es tracta d’una cadira que té molts punts de regulació, de manera que s’aconsegueix un bon contacte entre la cadira i els diversos punts del cos, tot al llarg de la columna vertebral, els braços, el coll, la pelvis, etc.

No sé si aquesta cadira ortopèdica serà utilitzada, més endavant, en una forma que en podríem dir “comercial”; una versió simplificada, i per tant abaratida, podria tenir un gran èxit ara que els éssers humans hem decidit de seure d’una manera còmoda.

Dic ara, perquè està comprovat que durant segles no hem tingut aquesta preocupació. La rigidesa formal de la cadira és una constant en totes les cultures –en totes les cultures que utilitzen cadires, perquè n’hi ha que la ignoren. Així com estar ajagut és una posició substantiva, justificada per ella mateixa, estar assegut s’ha presentat gairebé sempre com una forma de “no estar dret”, una forma subsidiària, o complementària, que podríem dir que ha estat inventada “reflexivament” per l’ésser humà. D’altra banda, era un invent terriblement primitiu fins que no ha nascut el disseny industrial. La cadira ha estat històricament una versió molt poc modificada del tronc o la pedra on seia espontàniament l’home fatigat o l’home que no havia de fer res que li exigís d’estar dret.

El fet que hagi existit un tipus de cadira social o representativa no ens ha d’enganyar sobre l’equivalència pràctica amb la pedra o el tronc. Des de la nostra sensibilitat actual de les galtes inferiors, les cadires dels salons isabelins, per exemple, són tan incòmodes com seure en un pedrís, o més. Durant generacions l’home ha aplicat a la cadira les modes i les fantasies ornamentals més diverses, i hi ha cadires que són veritables obres d’art. Però no ha trencat, diguem-ho així, el motlle “mental” que ha heretat de la cadira.

La ruptura es produeix en aquest segle. Ha fet cinquanta anys precisament (1929) de la creació de la cadira de Mies van der Rohe batejada internacionalment “cadira Barcelona”, avui encara perfectament vàlida per la seva línia i la seva comoditat. Els dissenyadors es dediquen a projectar seients pensant no ja en la forma “normal” de la cadira, sinó en la forma “normal” del cos humà. És una revolució de concepte, a la qual s’afegeix la utilització de nous materials. Algunes d’aquestes cadires topen amb el criteri establert de “bonic” o amb el convencionalisme de l’“estil”.

Com que la columna és la clau de la salut humana, queda un interrogant en l’aire: ¿és preferible a la llarga una cadira anatòmica, que ens “amanyagui” el cos, o una cadira que ens obligui a una rigorosa verticalitat? Segurament hi ha tantes respostes com persones, com circumstàncies, com tipus de vida. Penso ben seriosament que algun dia hi haurà cadiròlegs que ens ensenyaran a seure.