Ja sabeu l’acció que els provincianistes de sempre estan intentant al País Valencià per negar un fet cultural indiscutible: el que anomenem català i valencià són dues modalitats d’un mateix idioma, que té encara una altra varietat a les Illes. No hi fa res que ho afirmin els científics, ni que siguin alemanys o suecs; no hi fa res que la Reial Acadèmia Espanyola estableixi sense embuts que es tracta d’un sol idioma. Són admirables, aquests analfabets tan vocacionals! Mare de Déu, si apliquessin la seva tossuderia a escriure bé el valencià, com l’han escrit il·lustres avantpassats seus...!

Ja sabeu, també, quina reacció més desfavorable ha tingut el text de l’Estatut d’Autonomia de Galícia. Tots els partits l’han trobat malament, llevat d’UCD, i encara diuen que hi ha uns sectors dins del partit del govern que el critiquen.

Si em pregunteu ara per què poso al sarró d’aquest article dos fets que, aparentment, no tenen res en comú, us diré que sí, que precisament tenen molt en comú, o almenys m’ho sembla.

És la tendència que ja sembla consubstancial amb el partit del govern: crear o tolerar nius de problemes. Sé que la meva opinió no pot tenir cap força davant unes instàncies tan encastellades, però no puc estar-me de dir que al País Valencià i a Galícia el president Suárez s’acara amb dues greus responsabilitats.

Al País Valencià, UCD s’ha de posar decididament a favor dels fets, i els fets són clars: la unitat de la llengua catalana. Costa d’admetre que prengui la decisió correcta personalment, tenint en compte la no desmentida ignorància que té el senyor Suárez de l’idioma que parlen bastants milions de súbdits, però potser és hora que hagi après a consultar experts reconeguts –no amb correligionaris coneguts– aquesta mena de temes. Per una acció partidista equivocada, o per una omissió que volgués ésser tàctica, UCD pot provocar al País Valencià un conflicte absurd i de conseqüències imprevisibles.

A Galícia, el problema que es debat és força més complicat, políticament, i seria grotesc que jo volgués resumir-lo en quatre ratlles. Però vaig a parar, ara, a la mateixa conclusió: s’està creant un focus de tensions, de frustracions i d’agressivitat que el govern ha alimentat d’una manera incomprensible. Probablement una de les causes és que el govern, i les forces que hi conflueixen, han vist les autonomies com un “mal menor” i han volgut limitar-se a jugar amb les autonomies en comptes de plantejar-se a fons una concepció política i estatal de més abast. Un mal tractament d’una qüestió afavoreix una reacció de violència, i em temo que a Galícia es fa una política que comença a cremar.

A Galícia i al País Valencià, UCD té una paraula que pot ser pacificadora o irritant.