Fa quinze dies comentava alguns dels sobrenoms que el poble ha donat als habitants de moltes viles i ciutats, i que Soler i Janer ha recollit en el llibre “Gentilicis dels Països Catalans”; cadells, escuarucs, pescallunes, etc.

Pensava que era un fenomen igualment viu, i encara molt més extens, el costum d’identificar individus concrets –prescindint de la seva vinculació a un poble– amb renoms enormement expressius, renoms que al·ludien a alguna característica personal, i a vegades familiar. Classificar-los, però, era una tasca pràcticament impossible, o almenys ho creia així. I ves per on, en el número 840 de la publicació “Segarra”, del primer de febrer passat, Josep Pedrós Orobitg ofereix una mostra dels gairebé tres-cents renoms que ha recopilat.

Hi trobem la Dolores dels ous, el Mariano de les cabres, en Josep dels paperets, el Pet de la fassina, en Manel de la fusta, en Magí dels corrals, la Ramona planxadora, la Pepa noia, en Pere de la Creu, en Magí penjat, el Quico campetxano… També hi ha els qui són designats simplement per un nom: el Ferrer llarg, el Fuster nou, el Pageset, el Pastoret, el Cadiraire, el Clavetaire, el Cacauero, el Marino, el Nunci, el Fusteret, el Plats-i-olles, etc.

Hi ha qui duu un renom d’origen animal: Cargol, Guineu, Llangost, Llangostet, Mosquit, Granota, Gamba, Moixó, el Pardal… del qual diu Josep Pedrós que tot i tenir tres representants forts i cepats “si no és amb l’ajut de Déu i d’alguna noia és en camí de desaparèixer”. I els qui duen renoms vegetals: Cirera, Figa, Bledes, Canya, Llesques, Llonganisses, el Pa i all, el Pa i figues, el Tallets…

No em direu que no són veritables documents històrics i socials l’existència d’uns renoms com cal Gegant i cal Nano, Boca, Costella, Panxa, Panxetes, Pantorrillo, Cua, Sec, Manco, Belluga, Galvana, Ranci, Rialla, Trempat, Pansit, Capblanc, Ros, Rínxols, Escabellat, Escaldat, Grandet, Llarguet, Calces, Redó, Mantellina, Parent, Mostatxo… i a desgrat de les aparences és una cosa molt seriosa i respectable dir-se Bep de l’hòstia, Petanàs, Caça-aranyes, Bufagats, Cagapallers, Petarrines, Cagó, Morrets, Manotes, etc.

No hi falten, tampoc, els més difícilment interpretables: Belo, Cuco, Gotzo, Lepes, Teto, Tix, Toio, que aneu a saber com van néixer i per què, ben al contrari dels que indiquen una procedència: el Calaf, el Targarí, el Balaguer, el Txe, el Verdú, l’Americano, el Cubano, el Xino...

De tots, però, n’hi ha quatre que tenen tot el dring de la gràcia popular: el Bona nit i bonhora, el Poca veta, el Pa i pessetes, el Deu cèntims.

Temo que aquest antiquíssim costum batejador ja és a les acaballes. La familiarització amb el carnet d’identitat i la progressiva necessitat d’omplir paperassa burocràtica són un fre a la creativitat popular. El que seria més trist és que comencessin a imposar-se una altra mena de renoms: l’Iñigo, l’Hombre rico-hombre pobre, el Fofito, el Carta de ajuste...

Josep Maria Espinàs, el Pipa, l’Articlaire o el que us plagui.