Baixava l’altre dia a peu pel carrer d’Aribau quan vaig sentir un xiulet vora meu. Era un xiulet d’aquells ben esmolats i al mateix temps modulats d’una manera gairebé musical: els típics, vaja, dels galantejadors de carrer quan passa una noia que els fa peça.

Com que no és possible que jo desperti aquests entusiasmes, instintivament vaig mirar al meu voltant, esperant veure una noia que justifiqués una admiració tan sonora. En aquell moment passaven amb mi, per la vorera, una velleta amb una cabàs, dos o tres homes d’aire absolutament normal i un xicot amb barba que coixejava una mica. No vaig tenir gaire temps d’estranyar-me’n: sonà un altre xiulet, potent –excessivament potent, penso– i una mena de riallada. Venia de damunt del meu cap, i aleshores vaig descobrir, en un balcó, un lloro dins una gàbia.

Casualment, en arribar a casa vaig llegir al diari que a Alemanya un lloro va fer fugir uns lladres amb dos trucs oportuníssims: imitant la veu de la seva mestressa quan cridava el seu marit, i encara imitant els lladrucs d’uns gos pastor. En sentir aquests sons els lladregots van deixar de regirar la casa i van fugir més de pressa que corrents.

Aquesta notícia m’ha deixat desconcertat, perquè jo no creia –no sé si creure-ho, encara– que els lloros fossin tan intel·ligents, en el sentit més creatiu d’aquest concepte. És evident que cada animal té la seva “intel·ligència”, però arribar a “pensar” que, si imita la veu de la mestressa o els lladrucs del gos, aquells intrusos “pensaran” que a la casa hi ha efectivament el gos i la mestressa és un fenomen d’una qualitat mental que en un lloro resulta sorprenent.

Potser no els valorem prou, els lloros. En el llenguatge popular no cal dir que queden malparats: xerrar com un lloro, “és un lloro” –normalment aplicat a una dona escandalosament maquillada o simplement lletja– i la famosa “nit del lloro”, evidentment desagradable. El grotesc és afavorit, a més, pel fet que la terminació “oro” –pronunciat “oru”– no és normal en català. Jo no sé si el lloro que espantà els lladres parlava alemany, però ens costa d’imaginar que saludés els amos dient “guten Morgen”. Suposem que els lloros sempre han de parlar castellà.

Els lloros són els autèntics magnetòfons del regne animal. Graven allò que els diem o que senten al seu voltant. Fins ara només els hem utilitzats com una facècia. Però un lloro-magnetòfon ben ensinistrat podria tenir múltiples aplicacions, no tan sols en política, sinó en una botiga –“Segui, senyora, i esperi un moment”, diria quan els dependents estiguessin ocupats–, en una cruïlla crítica de circulació, etc. Dins la línia de cassettes, contestadors automàtics, alarmes electròniques, etc., estem a punt de veure l’aparició triomfal del lloro, sobretot si aconseguim d’importar-ne de japonesos.